Molt lamentables les declaracions de Josep-Lluís Carod-Rovira després de l'enfonsament electoral d'Esquerra. I no pas perquè no tingui raó en bona part del que diu, sinó per la instrumentalització que fa de terceres persones per netejar la seva imatge personal i per poder-se mantenir en primera línia política. És tanta la ràbia justificada que porta a dins pels cops baixos que ha rebut de la direcció que no s'adona del rebuig que genera el seu comportament. D'entrada, el fet d'haver-se negat a participar en la campanya electoral per escapolir-se dels mals resultats, ha estat molt mal vista fins i tot per bona part dels qui no tenien cap animadversió contra ell. És cert que Puigcercós i la resta de la cúpula el van descavalcar de les llistes electorals. Però d'algú que ha tingut l'ambició de ser president de Catalunya, se n'espera alguna cosa més edificant que el despit. Amb la seva actitud, per tant, Carod no sols ha devaluat encara més la moneda amb la qual pensava fabricar-se un nou futur, també ha demostrat que l'amor que sent pel seu partit és molt inferior al que sent pel seu ego.

Carod, a més, com tots els catalans, sabia perfectament que Esquerra s'esfondraria el 28-N, i, en lloc d'assumir fins a les últimes conseqüències la seva responsabilitat com a part progenitora del tripartit, va decidir utilitzar aquest esfondrament en benefici propi amb l'esperança que el ridícul espantós de Puigcercós i companyia li permetés agafar les regnes del partit. Gran error, perquè, per tal que això fos possible, calia que tota la gent que va votar Esquerra el 2006 hagués perdut la memòria aquest 2010.

Té raó Carod, tanmateix, quan diu que "uns líders, que en la seva condició de candidats, en els dos últims anys han fet perdre a Esquerra 540.000 vots en total i més de la meitat dels diputats al Parlament espanyol i al Parlament català només tenen una sortida digna". Certament, l'única sortida digna és la dimissió. Però ja fa més de dues setmanes que es van celebrar les eleccions i la direcció d'Esquerra continua burlant-se de Catalunya. Sobretot d'aquells catalans que ingènuament els van votar l'any 2006. Però, és clar, sense dignitat no hi poden haver sortides dignes. Tampoc Carod no la té. Al contrari, el seu comportament és d'una covardia i d'un cinisme immensos. Ves per on, l'home que afirma que "d'aquests resultats, sincerament, no en sóc responsable" és el mateix que els ha propiciat avalant dia a dia el segon tripartit i ocupant el càrrec de vicepresident del govern. No se'n diu responsabilitat, d'això? El que Carod no diu és que allò que ha estat nefast per a Catalunya ha estat molt productiu per a ell, ja que gràcies al segon tripartit ha pogut ocupar un càrrec que no existia i ha perllongat quatre anys més la seva carrera política. Es comprèn, per tant, que canti les excel·lències de José Montilla. Montilla ha estat el seu bot salvavides al llarg de tot aquest temps.

De tota manera, la frase de Carod que millor resumeix la degradació moral a què ha arribat, és aquesta: "Em sento allunyat del fons i de les formes que ha adoptat Esquerra en els últims temps". És una frase terrible, perquè quan un polític es troba en una situació en què la praxi del seu partit traeix els seus principis ètics només té una sortida: la dimissió. Si es queda, ja sigui per ambició o per interessos econòmics, n'esdevé còmplice. Carod, a hores d'ara, encara és membre de l'executiva i del consell nacional d'Esquerra i, fins a l'últim minut de l'últim dia, vicepresident del govern de Catalunya.

El Singular Digital , 14/12/2010