Ignoro quin destí professional espera a Joan Puigcercós en la vida civil, si escolta la veu de dirigents històrics del partit com Heribert Barrera o Jordi Carbonell, però no ho tindrà fàcil. I no només perquè no és el millor moment per trobar feina, sinó perquè la tasca que deixa al darrere com a president d'Esquerra fa molta por. Llevat, és clar, que algun empresari el contracti per introduir-lo en una firma de la competència amb la intenció d'enfonsar-la. En aquesta especialitat s'ha de reconèixer que és un fenomen. Les xifres parlen per si soles. Gràcies a ell, a Joan Ridao, a Carod-Rovira, a Xavier Vendrell i a tota la resta, Esquerra ha perdut la meitat dels seus militants, el 60% dels seus votants i més de la meitat dels seus diputats. Si un partit rival hagués infiltrat algú dins d'Esquerra per dinamitar-la no hauria aconseguit millors resultats. Enhorabona. El problema és que, a més a més, han fragmentat l'independentisme i l'han obligat a crear noves sigles i a tornar a la graella de sortida. Estem parlant, per tant, d'una direcció arrogant i despòtica que, menystenint i desqualificant aquelles veus, tant internes com externes, que els advertien de l'abisme al qual es dirigien, han seguit endavant fins a enfonsar la nau. I és que han fracassat fins i tot en els seus objectius més inconfessats, com ara la dinamitació de CiU i la instrumentalització del PSOE de Catalunya. D'aquest últim, concretament, esperaven que la seva política espanyolista, per contrast, els faria quedar a ells com a catalanistes de pedra picada. I, certament, els socialistes s'han fet un fart d'exhibir el seu nacionalisme espanyol, però la culpabilitat, com és lògic, ha recaigut sobre Esquerra per haver-los lliurat el govern del país. Quant a CiU, no sols no l'han dinamitada sinó que l'han catapultada gairebé a frec de la majoria absoluta. Admirable la intel·ligència de Puigcercós i companyia. Enhorabona de nou.

"I el país?", preguntarà algú. País? Quin país? Els arrogants no pensen en el país, pensen en si mateixos. Per això continuen dirigint el partit -el que en queda, després d'haver-lo destrossat-, per no haver de reconèixer públicament la barbaritat històrica que han comès i poder fugir discretament quan les encara recents eleccions quedin lluny i la seva marxa sembli un acte de generositat en lloc d'una dimissió forçada. Es comprèn, per tant, que Puigcercós i la seva guàrdia pretoriana -el 80% del consell nacional-, s'hagin autolegitimat aquest cap de setmana per continuar remenant les cireres fins al congrés de la tardor del 2011. Un any més! Stanislavski, si visqués, se sentiria insignificant en veure la portentosa tècnica teatral del president d'Esquerra, consistent a enredar els catalans anunciant que posava el seu càrrec a disposició d'un consell nacional en què els desafectes amb prou feines arriben al 12% i que, com sabia molt bé, l'han acabat definint com "la persona adequada per liderar el projecte" (!). Puigcercós, fins i tot, aprofitant-se del fet que els periodistes desconeixen el reglament intern del partit, va intentar legitimar-se encara més dient que el vot seria secret. Talment com si, podent-se fer amb votació oberta, ell optés per la via secreta per evitar suspicàcies. Doncs bé, pur teatre, perquè, d'acord amb el reglament intern, la votació només podia ser secreta, mai oberta. És a dir, que Puigcercós ha presentat com una decisió allò que era pura obligació. No és estrany que ell i la cúpula d'Esquerra se'n riguin d'Heribert Barrera, de Jordi Carbonell i del 12% de consellers nacionals dissidents que, com Eduard Anguita, afirmen que "ni Puigcercós ni els seus possibles substituts tenen prou credibilitat per liderar l'independentisme o governar el país". L'objectiu de l'arrogant només és un: servir-se a si mateix. Per això s'agafa a la cadira, decapita Xavier Vendrell, es burla de tot i de tothom i es proposa pactar amb altres forces en les properes eleccions municipals per emmascarar l'enfonsament espectacular que les enquestes li vaticinen.

El Singular Digital , 21/12/2010