Si és cert que l'art permet que els creadors perllonguin la seva vida a través dels segles, és evident que aquest 29 de desembre hem de celebrar els 134 anys de vida de Pau Casals, una de les personalitats catalanes més universals de la història. Casals va néixer el 1876 al Vendrell, al Baix Penedès, i, com podem comprovar per la multitud de ciutats del món que en aquestes dates de Nadal interpreten la seva obra El Pessebre, continua essent una figura ben viva. No tots els homenatges que se li fan són positius, tanmateix. L'any 2001, per exemple, l'Ajuntament del Vendrell i la Fundació Pau Casals van organitzar-ne un arran de la restauració de la casa-museu de Sant Salvador, també anomenada Vil·la Casals, convidant el rei d'Espanya. Cosa que va aixecar molta polseguera, fins al punt que van ser diverses les entitats culturals que s'hi van manifestar obertament en contra. I és que n'hi ha prou de conèixer mínimament la personalitat de Pau Casals per saber dues coses: que Pau Casals no era espanyol, sinó català, i que va actuar en conseqüència al llarg dels seus 97 anys de vida. El problema és que hi ha homenatges pòstums que no tenen cap altre objectiu que atorgar notorietat a l'homenatjador sense que la persona homenatjada pugui fer altra cosa que regirar-se a la tomba. Heus aquí com un homenatge es pot convertir en ultratge i l'homenatjat en ultratjat.

No s'hi val a dir que una cosa és la personalitat musical de Casals i una altra la política. No s'hi val, perquè Casals no va deslligar mai l'una de l'altra. Va ser un gran músic, sí, un virtuós, i precisament per això va esdevenir un català universal. Però un català universal que, a diferència d'altres, no va abdicar mai del compromís amb el seu poble.

En el llibre Joia i tristor, un magnífic recull de reflexions personals de Pau Casals, hi podem trobar algunes mostres ben sucoses d'aquesta manera seva de ser i de pensar:

"Una vegada vaig viure un episodi que gairebé ocasionà un gran escàndol. El punt de partida de l'incident fou un discurs desafortunat d'Alfons XIII, durant la seva visita a Barcelona, en el qual s'anomenà descendent de Felip V, rei especialment impopular entre els catalans per haver abolit, al segle XVIII, les antigues llibertats de Catalunya. Els barcelonins es van sentir ofesos amb les paraules d'Alfons XIII i jo mateix estava profundament disgustat. Poc temps després, vaig decidir parlar a la reina mare de la conveniència de rectificar aquelles afirmacions. Però cada vegada que intentava d'encetar el tema, la reina Maria Cristina, com si no m'hagués sentit, desviava la conversa. Vaig abandonar el palau amb un sentiment de desànim i pessimisme. Nosaltres, els catalans, tenim la nostra pròpia llengua, la nostra pròpia cultura i la nostra pròpia història. No teníem reis perquè estàvem contents amb els comtes que ens governaven. I en la nostra Constitució de l'Edat Mitjana hi havia aquestes paraules dirigides pel poble català als seus governants: 'Nós, que valem tant com vós i, plegats, més que vós'. Avui Catalunya no és la poderosa nació d'antany, però això no empetiteix la seva història ni justifica la negació dels seus drets nacionals. La nostra cultura ha estat ofegada. Sempre m'he oposat a qualsevol nacionalisme extrem. Cap poble no és superior als altres -diferent sí, però superior, no-. Els nacionalismes extrems creuen en el dret de dominar les altres nacions. El patriotisme, per contra, és totalment diferent. L'amor a la pròpia terra està profundament inserit dins de la naturalesa de l'home."

Pau Casals, 29 de desembre de 2010, 134 anys de vida.

e-notícies , 20/12/2010