Sense voler fer una crítica del muntatge de La dona justa, de Sándor Márai, crec que la seva estrena al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el passat 17 de desembre, amb Rosa Novell i Àlex Casanovas, és una molt bona oportunitat per recomanar la lectura de la novel·la en què es basa. Es tracta d'una petita joia literària que, sobre la base d'un triangle amorós, fa un retrat exquisit de l'ànima humana, especialment de la burgesia centreeuropea de mitjan del segle XX, i d'algunes de les convencions morals que l'empenyen a l'engany, a l'ocultació de la veritat i a la hipocresia. Cadascuna de les tres veus del triangle té la seva pròpia sonoritat i és a través d'elles que ens arriba el seu coneixement de la passió, del desamor, de la traïció i de la solitud. Peter i Marika són un matrimoni que s'ajusta perfectament als requeriments de la seva classe social i Judit és la minyona que es nega a ser l'amant discreta i silenciosa del primer. Peter s'hi acaba casant, i és aleshores quan la seva fantasia s'esvaeix i quan s'adona que el sentiment que l'ha dut a la immolació és només el fruit d'una idealització, talment com si la llum i la diafanitat comportessin inevitablement la mort de la passió i del deliri romàntics. Tanmateix, quan li arriba la vellesa i se li fa present la proximitat de la mort, Peter, malgrat el parany en què ha caigut, continua convençut que la vida no té cap sentit sense passió. Ha patit, sí, però el patiment és saviesa i la saviesa li diu que el desig sempre és vençut pel destí. Peter ha fet el llarg viatge de la soledat i, com diu el text, "en la vida de cadascú de nosaltres hi ha sempre un moment en què ens quedem sols i no ens pot ajudar ningú". Podem descobrir, això sí, que la dona justa no existeix.