Aprofitant que aquestes festes conviden a aparcar durant uns dies la sempre prosaica realitat política, podem recordar que aquest 2011 farà deu anys del vol que va dur a terme Dennis Tito, el primer turista de l'espai. En tornar del seu viatge a bord de la nau Soyuz, Tito va dir: "El temps que he passat en òrbita, ha estat el millor de la meva vida. El meu somni s'ha convertit en realitat. Ara vull expressar el meu agraïment a tots els que han donat suport a aquest vol."

Per a fer realitat aquest somni, viatjar per l'espai encara que només fos una setmana, Dennis Tito va pagar 20 milions de dòlars, una xifra inassolible per a la immensa majoria dels habitants del planeta, la qual cosa farà pensar a molta gent que es tractava d'un multimilionari excèntric que va decidir matar el seu avorriment llençant els diners. Potser sí, o potser no. En tot cas, excèntric no vol dir idiota. La prova és que Tito va fer números abans de fer la seva oferta i va preveure que podria recuperar una part de la inversió gràcies a la col·lecció de fotografies i vídeos de la seva estada a l'espai, que donarien -i han donat- la volta al món i rendibilitzarien la voluminosa despesa del viatge. De fet, després d'ell, el director de cinema James Cameron va expressar el seu desig de viure la mateixa experiència gràcies a la pluja de milions que li va caure amb la pel·lícula Titànic. Sigui com vulgui, amb candidats famosos o no, és evident que arribarà un dia que viatjar a l'espai serà una forma més d'evasió vacacional i els preus resultaran molt més assequibles. De fet, ja han baixat espectacularment. L'any 2012, sense anar més lluny, hi haurà 40.000 persones amb capacitat econòmica per pagar 3 milions d'euros per una estada de quatre dies a l'hotel Galactic Suite a 450 quilòmetres de la Terra.

No cal dir que com més baixin els preus més turistes de l'espai hi haurà. De moment, sabem que es faran dos vols setmanals i que hi viatjaran 350 persones en un any. I és que l'espai sempre ha exercit una poderosa fascinació en tots nosaltres. L'espai és la nostra gran esperança, l'esperança de no estar sols, l'esperança de no ser els únics habitants de tots els mons que es fan i es desfan. El físic Matteo Cavalli-Sforza diu que "el nombre de civilitzacions amb tecnologia per comunicar-se és igual al ritme de creació d'estrelles com el Sol, multiplicat per la fracció d'aquestes estrelles que tenen planetes, multiplicat pel nombre de planetes com la Terra per sistema solar, multiplicat per la fracció de planetes on sorgeix vida, multiplicat per la fracció de planetes amb capacitat tecnològica, multiplicat pels anys de vida d'aquestes civilitzacions..." Déu n'hi do, oi? Doncs bé, encara que un dia descobríssim que estem sols, que no hi ha ningú més i que som l'única vida intel·ligent de l'espai, continuarem sense acabar-nos-ho de creure. I en part serà lògic. D'una banda, perquè creure'ns únics pot ser un pecat de supèrbia; de l'altra, perquè, ben mirat, sembla absurd que en tota la creació no hi pugui haver dos mons complementaris.

e-notícies , 30/12/2010