Ara fa cent trenta anys, és a dir, a les acaballes del segle XIX, en un barri de Tòquio anomenat Jinbocho, va néixer una iniciativa meravellosa que amb el temps s'ha estès per quatre continents. La iniciativa, que no tenia afany de lucre i implicava tots els seus habitants, es deia Vila del Llibre i consistia, encara que només fos un dia a l'any, a convertir el barri en una gran llibreria a l'aire lliure que no es caracteritzés només pels mòdics preus dels llibres que venia, ja que procedien de donacions particulars o d'excedents de biblioteques, sinó pel fet que els guanys obtinguts, en lloc d'anar a parar a la butxaca d'algú, tinguessin una destinació social. Vuitanta anys després, el 1961, instaurant el nom oficial de Book Town, s'hi va afegir Hay-on-Wye, un poble del País de Gal·les conegut al Regne Unit pel seu gran nombre de llibreries de segona mà, i ja molt més recentment, a les darreries del segle XX, van començar a sorgir Book Towns a diferents països, com ara Bèlgica, França, Holanda, Suïssa, Noruega, Escòcia, Alemanya, Austràlia, Canadà o Estats Units. A Catalunya, però, no n'hi havia cap. No n'hi havia cap fins l'any 2008, quan Bellprat, una petita vila de noranta habitants, situada a la comarca de l'Anoia, entre les serres de Queralt i Ca l'Erota, envoltada d'un paisatge que ofereix una panoràmica esplèndida, tant de l'Anoia com de la Conca de Barberà, va inserir el nostre país en el circuit internacional de Book Towns. Des d'aleshores, un cop l'any, en plena tardor, Bellprat es converteix en la Vila del Llibre de Catalunya i s'omple de parades que ens ofereixen llibres a preus que oscil·len entre un i cinc euros. És la manera exquisida que ha trobat aquest poble de reafirmar la seva identitat, per bé que ja ho havia fet, anys enrere, en un altre camp quan, l'any 1934, va esdevenir el primer municipi dels Països Catalans que va tenir alcaldessa. No és estrany que el seu lema, com a Vila del Llibre sigui "Un territori amb projecte és un territori amb futur". Al capdavall, cap territori no té futur sense identitat. No en pot tenir, perquè, com passa amb les persones, només té futur aquell que existeix.

Els provincians que es vanten de cosmopolites i els falsos universalistes sempre fan fàstics a la identitat catalana. L'espanyola o la francesa mai no les qüestionen, però la catalana sí. Són els mateixos que estan en contra dels drets nacionals de Catalunya i que repeteixen, a qui els vulgui escoltar, la mateixa cantarella: que la identitat no serveix per a res, que la identitat no té cap valor, que la defensa de la identitat és cosa de radicals... Tanmateix, ves per on, no hi ha cap ésser humà que no tingui identitat i que no se senti afalagat quan gaudeix de consideració o que se senti ferit quan pateix humiliació. Tots tenim identitat i ens agrada veure-la respectada. Per això ens agrada també que ens cridin pel nostre nom i no pas amb un despectiu "Ei, tu!". I és que, vulnerables com som, el respecte dels altres ens reafirma com a persones i el seu menyspreu ens fereix. Passa el mateix amb les col·lectivitats. Una col·lectivitat no és res més que la suma de moltes individualitats que acaben configurant la identitat d'una vila o d'un país. No hi ha identitats grans ni identitats petites, hi ha només identitats diferents. D'aquí neix el dret a la diferència. Només cal que donem un cop d'ull a la història per veure que el gran motor de la humanitat ha estat sempre la lluita per la salvaguarda de la diferència. Ningú no vol ser el clon d'un altre. Ningú no vol que la seva vida sigui estèril. Tots volem llegar alguna cosa positiva a les persones i a la terra que un dia deixarem. De vegades ho fem de manera individual i d'altres com a part d'un esforç col·lectiu. I la gent de Bellprat n'és un exemple. Fa només tres anys, Bellprat era una petita vila de Catalunya gairebé inèdita als telenotícies. Quan parlaves de la vila de Bellprat, havies d'afegir-hi de seguida que és a prop d'Igualada per tal que el teu interlocutor la situés en el mapa. Ara, en canvi, les coses han començat a canviar i el nom de Bellprat ja no sols apareix a la premsa de la seva comarca sinó que també ho fa als mitjans nacionals. I això és mèrit dels bellpratencs, que han agafat una de les creacions que més dignifiquen l'ésser humà, el llibre, i l'han convertida en un signe de la seva identitat. Podrien haver optat per fer un espectacle esportiu o una trobada relacionada amb el menjar o el beure, que sempre atreuen molt de públic, però no ho han fet. Han preferit un camí molt més humil i difícil: la lectura. I això té molt de valor, ja que escollint el camí més fàcil només haurien aconseguit una cosa: que Catalunya sabés d'ells. Ara, a més d'això, han aconseguit que Catalunya en parli positivament i amb respecte.

Aquest és, per tant, un bonic exemple de les petites victòries que som capaços d'aconseguir quan, a més de saber suplir la manca de mitjans amb voluntat, imaginació i entusiasme, també tenim autoestima i sabem creure en les nostres capacitats. Però res d'això no és possible sense identitat, perquè, per sentir respecte per nosaltres mateixos, primer hem de saber qui som. Els pobles que no saben qui són i que no tenen consciència de la seva història, tard o d'hora acaben desapareixent convertits en part d'un altre poble. Per això cal agrair a Bellprat que hagi escollit el llibre com a signe de la seva identitat. Només una cosa els demanaria. Els demanaria que potenciïn el llibre en català, que donin a conèixer els valors de la nostra literatura, que siguin conscients que la llengua catalana necessita de lectors per sobreviure i que es comprometin a donar-li vida i a dignificar-la. I, sobretot, que llegeixin tant com puguin. Llegir ens desperta com a éssers humans i ens allunya del ramat, llegir ens ajuda a pensar i ens apropa a la reflexió, llegir ens fa menys ignorants i ens mostra el camí de la tolerància, llegir, en definitiva, ens fa més crítics i ens immunitza contra l'absolutisme i l'opressió. Si entenem això, entenem que l'arrel de la llibertat es troba dintre de nosaltres mateixos.

Lletres , núm. 46, desembre 2010 / gener 2011