El rebombori que ha generat la broma que el programa Tot és molt confús, de Catalunya Ràdio, va fer al rei d'Espanya el dia del seu 73è aniversari, i encara més la prohibició de la conversa, que sempre va ser respectuosa, són indicatius del dèficit de cultura democràtica que arrossega la nostra societat. Ja he comentat en altres ocasions que una de les grans diferències entre Catalunya i Espanya és que mentre aquesta última "està" en democràcia, Catalunya "és" demòcrata. És a dir, Espanya s'adapta als nous temps, Catalunya no ho necessita perquè els nous temps són com ella i l'únic que ha de fer és continuar essent qui era. Només cal donar un cop d'ull a la història per veure'n la diferència. En contraposició al tradicional absolutisme monàrquic de Castella hi trobem la Constitució catalana de l'Edat Mitjana i aquestes paraules del poble català als seus governants: "Nós, que valem tant com vós i, plegats, més que vós".

El problema és que fa tants anys que no decidim i que vivim sotmesos a la voluntat d'un altre país, que ens hem convertit en un poble insegur, temorenc, acovardit i submís. La sola idea que Espanya es pugui empipar per una trapelleria nostra ens neguiteja i, talment com infants a l'escola, maldem perquè la senyoreta ens consideri més bons minyons que el company del costat. Per això, tots els poders fàctics catalans, a través dels seus fulls parroquials, s'han escandalitzat pel fet que un programa hagi gosat fer una broma al rei d'Espanya: "I ara! On s'és vist!". El full parroquial més monàrquic de tots, per exemple, aquell que sempre va tenir bona relació amb el franquisme, ha glosat la "bona fe" de la Zarzuela i ha parlat del "respecte que mereix el rei". La provincianització de Catalunya comporta això: una visió hispanocèntrica de les coses, un acomplexament davant d'aquell que es declara amo de la nostra vida i una renyina als catalans desinhibits que en fan barrila. Fins i tot el CAC ha dit que "estudiarà el que ha passat". No té res més important a fer, el CAC, que perdre el temps en foteses com aquesta? És perquè es dediqui a l'estudi de bajanades, que financem aquest organisme i paguem el sou dels seus membres?

La qüestió és que la famosa trucadeta no té cap valor per ella mateixa, ni positiu ni negatiu. No el té positiu, perquè les innocentades telefòniques només tenen gràcia si són infants els qui les fan -"Que és casa Coberta? No? Doncs què fan quan plou?"-, i la telefonada a la Zarzuela era una telefonada adulta que fonamentava tota la seva ‘gràcia' en la suposada transgressió de demanar al rei espanyol que digués el nom del programa. Tampoc no té cap valor negatiu, perquè senzillament no hi ha cas. En aquest sentit, crida l'atenció que la direcció de Catalunya Ràdio n'hagi prohibit l'emissió obeint Madrid i basant-se en uns suposats principis deontològics. On eren aquests principis quan la mateixa emissora violava la presumpció d'innocència d'Àngel Colom, i el tractava públicament com un criminal, mentre feia entrevistes-vaselina a José Montilla, l'home que ha deixat Catalunya a la vora de l'asfíxia econòmica amb un dèficit del 3,6% del PIB? No ha de ser portat davant d'un tribunal algú que ha malbaratat els recursos de tot un país?

Hi ha qui diu que el rei d'Espanya té dret a la intimitat i que aquesta va ser violada telefònicament, però això no és ben bé així. D'entrada, ¿qui defensa la nostra intimitat quan, dia rere dia, som assetjats mitjançant telefonades amb número ocult que pretenen vendre'ns tota mena de productes? Les rep, el rei d'Espanya, aquestes trucades? Naturalment que no. I per què ell no i nosaltres sí? Perquè és rei, és clar. Doncs bé, si el fet de ser rei comporta privilegis també ha de comportar obligacions. I una d'elles és no oblidar que tot allò de què gaudeix -tot-, ho paguem nosaltres. També paguem els sous dels diputats, és cert. Però els diputats, fins i tot els més ideològicament allunyats, han estat escollits per la ciutadania i formen part del sistema democràtic. La monarquia espanyola no s'ha sotmès mai al veredicte de les urnes i, per tant, atès que viu a costa de la societat, el mínim que ha d'admetre és el dret d'aquesta a fer-li brometes. I si no li agraden, en lloc de reprimir-les, el que ha de fer és plegar. Ja se sap, quan deixes que un altre et mantingui li estàs donant dret a importunar-te sempre que li vingui de gust. La resta, per dir-ho amablement, és literatura.

El Singular Digital , 11/1/2011