Divendres passat vaig anar al Teatre-Auditori de Sant Cugat a escoltar la soprano Ainhoa Arteta i em vaig sentir molt a gust. Va ser molt emotiu quan Arteta va explicar que el dia que va anar a veure Victòria dels Àngels, poc abans de la seva mort, aquesta li va agafar la mà, es va treure la mascareta i, amb un fil de veu, li va cantar "Si, mi chiamano Mimi", l'ària de Puccini que van interpretar juntes quan es van conèixer i que les va unir per sempre. Tanmateix, no em va ser gens fàcil assabentar-me del que deia Arteta perquè només me n'arribaven bocins. Em pregunto si aquella introducció no es podia haver solucionat amb un micròfon, tractant-se d'algú poc avesat a parlar. Ja sé que un micròfon resta intimitat, però encara és pitjor que aquesta intimitat sigui inintel·ligible. Malauradament, la cosa es va agreujar per culpa de la tossera de molts d'espectadors que obliden que són en una sala de concerts i que, cada cop que tussen, la seva tos ressona i tapa la veu de l'escenari. Hi ha normes que no cal escriure. De la mateixa manera que hom no va a un camp de futbol quan està refredat, tampoc, quan es troba en aquest estat, no ha d'anar al concert d'una soprano o al teatre. És una simple qüestió de respecte. De respecte al públic i, sobretot, de respecte als músics o als actors. El més trist, però, va ser l'abominable so de mòbils i l'ús d'iPods, cosa que demostra que hi ha gent que és incapaç de distingir un auditori d'una cafeteria. Des de l'amfiteatre, vaig sentir vergonya aliena veient el joc de llums de les pantalletes i els caps de nombrosos espectadors enganxats a la seva joguina no sols durant els aplaudiments, entre peça i peça, sinó també durant les interpretacions. Realment vergonyós. El nivell d'educació d'un país es pot jutjar per la manera com es comporta en una sala de concerts.