Aquesta, a diferència de moltes produccions eminentment comercials, és una pel·lícula que dóna una mica més del que aparenta. És cert que l'espectador l'oblida un cop surt del cinema, però se li ha de reconèixer la voluntat d'abordar un tema incòmode -la complexa relació entre dues persones una de les quals pateix una malaltia degenerativa (Parkinson)- i la denúncia de la mesquinesa de bona part de la indústria farmacèutica així com dels membres de la classe mèdica que l'afavoreixen. En aquest sentit és molt interessant la reflexió personal que fa el metge amic del protagonista en el tram final del film i el viatge regular amb autobús de malalts diversos obligats a visitar-se al Canadà per culpa de l'elevat cost de la sanitat als Estats Units. Malauradament, es tracta d'una denúncia molt tèbia que no va més enllà. Molt agradable, tanmateix, retrobar dos veterans com George Segal i Jill Clayburgh en l'escena familiar del començament. Clayburgh va morir de leucèmia després del rodatge.