La gala dels premis Gaudí d'enguany, que concedeix l'Acadèmia del Cinema Català, va resultar força amena en tota la seva extensió, unes dues hores i mitja. I bona part del mèrit va ser de l'actor Quim Masferrer, que feia de mestre de cerimònies. Masferrer va estar brillant, per exemple, quan va dir que l'acte anava uns set o vuit minuts per davant de l'horari previst i va simular una llarga improvisació per fer temps. Però encara va estar més brillant quan va dir que corria la brama que Artur Mas -que era a la sala amb la seva dona- pensava quadruplicar les subvencions al cinema català, decisió, aquesta, que li semblava una mica exagerada. "No cal", va continuar Masferrer adreçant-se al president, "no cal que en quadrupliqui la subvenció. Si la duplica ja n'hi haurà prou. Li sembla bé? Sí? La dupliquem? Doncs ja està decidit, tothom ho ha sentit i és oficial: el govern duplicarà les subvencions al cinema català". Va ser fantàstic, perquè Artur Mas i Ferran Mascarell, sense micròfon, no podien fer altra cosa que somriure des de les seves butaques. En definitiva, una presentació força divertida que va suplir amb enginy les limitacions pressupostàries. Llàstima de l'ús tan absurd com reiterat de castellanismes amb què Masferrer guarnia molts dels seus comentaris. És ridícul el costum que tenen alguns humoristes d'ornamentar els seus monòlegs amb castellanismes, creient que fan més gràcia. Quan has de recórrer a una segona llengua per intentar fer gràcia és que no domines la primera. I això en el cas de Masferrer és absurd, perquè -si el guió era seu- té prou talent per no haver de menester un recurs tan tronat. Cinquanta anys enrere va ser el recurs de Joan Capri, però actualment resulta força xaró.

L'aspecte més rellevant dels Gaudí d'enguany va ser l'espectacular augment de nivell que ha experimentat el cinema català. Hi ha molt de talent en tots els àmbits de la nostra escardalenca indústria cinematogràfica. Molt. I l'únic que sap greu és que aquest talent no disposi de prou mitjans per desenvolupar-se. Tanmateix, no vaig trobar encertat el premi a Marina Comas, la nena de Pa negre. I no pas perquè no se'l mereixés -ja vaig dir en un altre article que és tot un descobriment i que en sentirem a parlar-, sinó perquè, com diu un bon amic, el premi, per a un infant, ja és haver rodat una pel·lícula. Ho dic pensant en el sentiment de Francesc Colomer, el nen protagonista de Pa negre, en veure que la seva companya, que fa un paper secundari, tenia premi i ell, que està tota l'estona en pantalla, no. Cal pensar en aquests detalls quan es tracta d'infants, perquè tenen tota la vida per guanyar premis.

Pel que fa a altres aspectes de la cerimònia, només dues coses negatives d'un conjunt excel·lent. Una va ser l'absència momentània del director Agustí Villaronga, just quan havia de pujar a recollir un dels premis que va rebre Pa negre. La seva butaca de primera fila era buida i ningú no en sabia res. Ell, més tard, quan Assumpta Serna es va saltar el protocol i el va fer pujar a l'escenari, va dir que "a fora hi ha hagut un embolic". Però no era veritat. No hi havia hagut cap embolic. Senzillament l'estaven entrevistant al programa Ànima del Canal 33, cosa que és inadmissible -m'imagino els nervis de Joel Joan- i l'any vinent caldrà tenir algú que eviti aquests raptes mediàtics que perjudiquen la dinàmica de l'acte. L'altra cosa va ser l'absència de l'actriu Nora Navas, guanyadora pel seu treball a Pa negre. Aquesta era una absència prevista, sí, però totalment injustificada. Nora Navas, actriu catalana, no era a la sala per cap imponderable, sinó perquè s'havia estimat més anar a Madrid a recollir el premi José María Forqué pel mateix treball. Realment vergonyós. Tot un menyspreu a l'Acadèmia i al seu país. Per sort, com dic, la cerimònia va ser un èxit i un magnífic exercici d'autoestima. Per molts anys.

e-notícies , 27/1/2011