Jordi Pujol ha aixecat una enorme polseguera amb les seves afirmacions sobre la independència de Catalunya com a única sortida a la degradació constant que pateix el país, altrament no li dóna més d'unes poques dècades de vida com a nació. Recordem-les abans de parlar-ne:

• "La independència de Catalunya és viable".

• "A hores d'ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d'anar cargolant l'autonomia".

• "És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col·lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d'un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat".

• "Durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d'un autonomisme que garantís un sostre alt. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s'adherís a l'independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té. [...] Fins i tot [l'argument de la cohesió interna] perd pes a mesura que s'accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara [Espanya] no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics. L'opció independentista és de difícil realització. L'altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l'ofec de Catalunya. Però és el nostre final col·lectiu".

• "Per tant, l'alternativa a això ara ja només podria ser la independència".

Són reflexions lúcides, certament, i cal donar les gràcies al president Pujol perquè, com diu la dita, mai no és tard quan arriba. Però no constitueixen cap novetat quant a contingut, atès que la catalanofòbia espanyola té uns quants segles i ja fa molts anys que l'independentisme les repeteix de totes les maneres possibles. El rebombori, consegüentment, no el provoquen les reflexions en si mateixes sinó el fet que l'autor en sigui Jordi Pujol. Precisament la mateixa persona que ara fa només dos anys, el 27 d'agost de 2008, en unes declaracions al diari El Mundo, deia el següent: "No hi he cregut mai [en una Catalunya independent integrada com a país a Europa]". Tanmateix, aquesta és tan sols la raó epidèrmica del rebombori. La de fons és que Jordi Pujol és el polític més influent dels darrers trenta anys a Catalunya, un home d'una intel·ligència i d'un carisma excepcionals que, per bé que es va estimar més ser cua de lluç que cap d'arengada, serà recordat com un gran estadista (sense Estat).

Estem parlant d'un polític que, si hagués volgut, podria haver accelerat el procés d'emancipació nacional del país que presidia, perquè hi havia centenars de milers de catalans que creien en ell a ulls clucs i que tenien en altíssima consideració el seu guiatge. I aquesta és la raó per la qual les seves reflexions d'avui han tret de polleguera al PSOE de Catalunya, que, mancat d'arguments, no ha pogut fer altra cosa que entrar en el terreny de la desqualificació personal. José Montilla l‘ha acusat de voler trencar la "convivència" i de ser "nacionalista" tot comparant-lo amb el PP, cosa que té gràcia venint d'un ferm representant del nacionalisme espanyol a Catalunya, que precisament es caracteritza per fer la pinça amb el PP a Madrid en contra els nostres drets nacionals. Joaquim Nadal l'ha titllat de "frívol" i de "liquidar trenta anys d'autonomisme". Montserrat Tura –abrandada enemiga de l'independentisme– li ha retret que quan governava mai no va tenir un discurs independentista. I Patxi López –el lehendakari que, al costat del PP, ha iniciat la croada espanyolitzadora més ferotge després de Franco al País Basc i una brutal criminalització de la cultura basca– diu, referint-se a CiU, que els partits nacionalistes "sempre són independentistes per definició". Deu ser per això que el PSOE és un partit independentista espanyol. Pel que fa a Alejo Vidal-Quadras, del PP, arriba a la ignomínia més repugnant referint-se a les paraules de Pujol com a "atzagaiades crepusculars" i mostrant-se "preocupat" per la seva salut mental.

Tot plegat, com veiem, és el viu retrat de la impotència intel·lectual esperonada per la ràbia que produeix l'evolució ideològica de Pujol i l'enorme capacitat d'influència que encara té en bona part de la societat catalana i, per descomptat, en el seu partit. Just al contrari de tots els desqualificadors esmentats. Cap d'ells no significa res a Catalunya i passaran com passa el fum. Patxi López i Vidal-Quadras ni tan sols hi viuen, i José Montilla, Joaquim Nadal i Montserrat Tura han estat expulsats del govern del país. Això és el que en dirà la història.

El Singular Digital , 1/2/2011