No és cap secret que CiU, no veient-se amb cor de parlar obertament d'independència, necessitava un element electoral que superés el galdós autonomisme del tripartit, i el va trobar en el tema del concert econòmic. Però com que la fita era inassolible, es va curar amb salut canviant el terme concert econòmic pel de pacte fiscal. I més recentment, ja des de la Generalitat, ha començat a llançar un missatge més anestèsic que supedita la possibilitat de l'esmentat pacte a un proper govern espanyol sense majoria absoluta, cosa que ens aboca a aquestes preguntes: No ho sabia, CiU, que la majoria absoluta del PP és possible? Quin és el pla B contra aquesta contingència? De moment, mentre ens desmantellen el país i ens converteixen en Ceuta o Melilla, el senyor Josep Antoni Duran i Lleida ens demana resignació cristiana amb aquestes paraules: "Déu ens guardi de la possibilitat que el PP guanyi per majoria absoluta". El problema és que quan hom delega en Déu les seves responsabilitats és que ja ha decidit que és incapaç de fer res per si mateix. Messi, per exemple, mira al cel cada cop que fa un gol. Però el gol és fruit del seu talent, no pas de la voluntat celestial. Ara, per tant, es tracta de saber si CiU, a banda de pregar a Déu, té prou talent per treure Catalunya de la misèria en què l'ha deixada el tripartit. De moment, seria interessant que ens digués què farà davant d'un govern espanyol amb majoria absoluta.

És obvi que Catalunya necessita Convergència per esdevenir un Estat, i qui cregui que la independència és possible sense el seu suport -només amb Solidaritat, Reagrupament, Esquerra i la CUP- s'equivoca de mig a mig, com s'equivoquen els stalinistes que, parafrasejant Torras i Bages, sentencien que "Catalunya serà d'esquerres o no serà". Catalunya serà com la resta de pobles democràtics de la Unió Europea, una societat formada per persones de totes les classes socials que cada quatre anys, pacíficament, escollirà els seus governants. Governants que de vegades seran de dretes -dreta civilitzada, no pas com l'espanyola- i d'altres d'esquerres, com a tot arreu. Però vénen temps de definició i Artur Mas no tindrà el crèdit que va tenir Jordi Pujol, perquè, com acaba de reconèixer Ernest Maragall, "l'independentisme ja no és una rauxa minoritària, sinó una opció que va agafant forma de resposta racional". Convergència, consegüentment, ni que sigui per raons de supervivència, està destinada a ser un força independentista. Els esdeveniments que s'albiren li marcaran el camí. I Espanya ho sap. Espanya veu amenaçat el seu poder i té pressa per anihilar-nos. Per això empeny Catalunya al caire de l'abisme. I és que la política de peix al cove ha arribat a la seva fi. Aquesta va ser una praxi que va donar els seus fruits al segle XX, però que és del tot impossible al segle XXI. Ja no hi ha peix, el cove és buit i el temps avança en contra nostra.

e-notícies , 31/1/2011