Amb 80 anys repicats i una filmografia amb joies com Bird, Caçador blanc, cor negre, Sense perdó, Mystic river, Million dollar baby o Gran Torino, Clint Eastwood és un patrimoni meravellós del cinema nord-americà. En aquests moments es poden comptar amb els dits d'una mà els directors que, facin el que facin, són una garantia de qualitat per a l'espectador, i Eastwood és un d'ells. Ho és fins i tot quan no assoleix l'excel·lència, com és el cas de Más allá de la vida. Especialment l'artificiositat del seus darrers minuts, quan els diferents personatges convergeixen a Londres, i encara més l'ensucrat final. Un final impropi de Clint Eastwood, però que l'espectador perdona precisament perquè és ell. I és que, malgrat això, el film ens captiva amb la brillant seqüència inicial i ja no volem deslliurar-nos-en al llarg de tota la història. La seqüència del tsunami, per exemple, tampoc no forma part del seu cinema i, tanmateix, és d'una mesura i d'una elegància exquisides. Tot un plaer.