La situació viscuda dies enrere per l'entrenador del Girona, Raül Agné, per respondre en català en la roda de premsa del partit disputat amb l'Osca, és molt semblant a les viscudes per Tommy Robredo a Pequín o per Gerard Piqué a Salamanca. Recordem que Robredo no va poder respondre en català perquè Rafa Nadal, tennista de professió i espanyolista per vocació, va retreure a un periodista que li fes preguntes en aquesta llengua en lloc de fer-ho en espanyol. I Piqué va ser interromput per Sergio Ramos, futbolista de professió i talòs per configuració, quan un reporter de TV3 s'hi va adreçar en català. Es tracta de comportaments catalanofòbics, genuïnament espanyols, que es manifesten en tota mena de situacions i que provoquen, com en el cas de Nadal, exhibicions d'autoodi català. I és que quan una societat es reafirma per mitjà de l'odi a un altre poble, fins al punt que aquest odi esdevé l'element vital de la seva cohesió nacional, és evident que pateix una aversió obsessiva de caràcter patològic contra la qual no hi ha millor antídot que la distància. Sobretot si el fòbic, com és el cas d'Espanya, no preveu cap altre desenllaç que la desaparició de l'objecte de la seva aversió, que és Catalunya.

La llista de casos protagonitzats per catalanoparlants que, ja sigui a Catalunya, al País Valencià, a les Illes o a Fraga, han estat discriminats, insultats o humiliats per parlar la seva llengua al seu país és infinita i gairebé sempre –remarquem-ho: gairebé sempre– acaben amb la impunitat absoluta de l'agressor. Un agressor de perfil transversal, pel que fa a classe social i a àmbit professional, que reacciona amb rebuig immediat en la mateixa mesura que ho fa tothom quan té a prop una bèstia que li repèl. Hom dirà que no tots els espanyols són catalanofòbics, i és cert. Naturalment que sí. Però el silenci dels que no ho són legitima les agressions dels que sí que ho són. I això és possible perquè la conducta anòmala de què parlem és majoritària. Si no ho fos, si fos minoritària, el racista quedaria de seguida en evidència i el càstig que rebria seria exemplar. Però no hi ha ni un sol polític espanyol, cap ni un, que defensi la llengua catalana des de Madrid. No n'hi ha cap, perquè la catalanofòbia és un tret no confessat de la identitat espanyola que té segles d'història i que es manifesta en totes les èpoques i en tots els règims polítics. Espanya, per tant, diguem-ho clar, és un país catalanofòbic on les agressions a la llengua catalana queden impunes perquè els qui l'haurien de protegir, és a dir, l'Estat i el govern, també la discriminen des de les institucions.

No és pas per culpa de Brussel·les que el català no és llengua de ple dret a la Unió Europea, sinó per culpa del Partit Socialista espanyol, que li nega rang oficial a Espanya amb la intenció que, d'acord amb la normativa, no pugui gaudir del mateix estatus que la resta de llengües dels països membres. I és pel rebuig a la llengua catalana d'aquest mateix partit i del Partit Popular que el seu ús està prohibit al Congrés espanyol i que és esquarterada en les traduccions al Senat en forma de català i valencià.

Davant d'aquest estat de coses, adquireixen un valor extraordinari les actituds individuals de persones com el mequinensà Raül Agné, l'esmentat entrenador del Girona. En veure agredida la seva llengua, Agné va suspendre la roda de premsa, es va aixecar i va marxar. Va ser un acte de dignitat contra el racisme, contra la xenofòbia i contra la ignorància. Una lliçó d'humanitat.

El Singular Digital , 15/2/2011