El Diari de Sant Cugat m’ha demanat que, tot coincidint amb el desllorigador de les passades eleccions nacionals de Catalunya, faci una síntesi del meu llibre Senyor President. Aquest llibre, publicat recentment, no és cap balanç sobre el govern de Jordi Pujol ni res per l’estil, això ja ho han fet altres llibres o el mateix Jordi Pujol, aquest llibre és una carta oberta a un president imaginari dels Països Catalans, entès com un alter ego de nosaltres mateixos. Som nosaltres, per tant, els veritables destinataris d’aquesta carta que ens enfronta amb les nostres contradiccions i que ens diu que “tard o d’hora arriba un moment d’obligada emancipació en la vida de les persones, un moment en què, assolida la maduresa, ja no estem disposats a consentir que ningú decideixi per nosaltres. Amb l’emancipació nacional passa el mateix; quan un poble pren consciència de la seva existència deixa de ser un poble adolescent per convertir-se en un poble adult, ja no consentirà mai més que ningú s’atribueixi el dret a dirigir-lo i administrar-lo”. La independència, consegüentment, no és una qüestió de sentit nacional sinó de sentit comú. Les persones no som independents pel fet de ser de dretes o d’esquerres, som independents perquè som persones. És després, un cop veiem els nostres drets humans reconeguts, que ens situem a la dreta o a l’esquerra de la societat en què vivim.


El llibre Senyor President parla d’aquestes coses, parla de l’espanyolització, del parany del bilingüisme, de la independència, parla de la beneiteria que suposa esperar que Espanya, amb el temps, admetrà la injustícia comesa amb Catalunya, sobretot tenint en compte els 30 milions d’euros (5.000 milions de pessetes) que ens espolia diàriament. Creiem, els catalans, que algú a qui donéssim 30 milions d’euros cada dia, voldria separar-se de nosaltres? Depèn del que li demanéssim a canvi, pensarà algú. Molt bé. Però i si no tan sols no li demanéssim res a canvi sinó que, a més, consentíssim que governés la nostra vida i ens digués què podem fer i què no podem fer? La resposta, és clar, seria que nosaltres no som generosos, nosaltres som idiotes.

Com podem veure, Senyor President conté una bona dosi d’autocrítica, no és gens autocomplaent. Cosa que no vol dir que sigui masoquista, fins aquí podíem arribar. El masoquisme, el victimisme, el conformisme i la resignació són per als catalans bons minyons, aquells catalans la màxima aspiració dels quals en aquesta vida és tranquil·litat i bons aliments. La resignació, com dic en el llibre, és el lema dels covards, dels qui han vingut a aquest món a acceptar la injustícia institucionalitzada. Incapaços de lluitar per la seva pròpia dignitat, pretenen que renunciem a la nostra.

Permeteu-me, per tant, que acabi amb aquest extracte: “Un líder, l’home o la dona capaç d’arrossegar tot un poble, no és aquell que fa que els seus visquin en pau, sinó aquell que aconsegueix una pau justa per als seus. No és la pau dels porucs la pau que volem, president, no és la pau dels anyells, no és la pau dels ignorants, no és la pau dels renegats... La pau que somniem és una pau d’homes i dones lliures, dins d’un poble lliure, amb els mateixos drets i obligacions que els altres pobles lliures del món.”

Diari de Sant Cugat, 18/12/2003