El pacte de Solidaritat i Reagrupament a Sant Quirze del Vallès, la primera candidatura unitària entre aquestes dues formacions de cara a les eleccions municipals del proper 22 de maig, és una notícia excel·lent. És la notícia que milers i milers d'independentistes haurien volgut que s'hagués produït, en clau de país, abans de les darreres eleccions catalanes i que, malauradament, no va ser possible. Això va comportar dues coses: una, que l'independentisme conseqüent -el que vol la independència en vida pròpia i no l'any 3000- només aconseguís representació parlamentària a través de Solidaritat; i dues, que Reagrupament, mancada d'una figura mediàtica com Joan Laporta -una de les persones més conegudes de Catalunya-, sense recursos econòmics i víctima d'una operació de descrèdit i marginació, es quedés al llindar de la porta del Palau del parc de la Ciutadella. Si solidaris i reagrupats haguessin format una candidatura unitària, en aquest moment tindrien grup propi i la dignitat nacional que ara representa Solidaritat podria tenir l'ultranacionalisme espanyol, encarnat per Ciudadanos, a una distància raonablement profilàctica. Al capdavall, la higiene i la salut són molt importants.

Tant de bo que l'aliança Solidaritat-Reagrupament s'eixampli a altres municipis. La de Reagrupament i Esquerra, en canvi, té un altre caire. És cert que en l'àmbit municipal tenen molt més pes les persones que les sigles, a l'hora de fer aliances, però tothom sap que en el cas d'Esquerra i Reagrupament les raons són més d'aritmètica que d'afinitat. Esquerra va enfonsar la seva nau el passat 28 de novembre i ara veu que d'aquí dos mesos pot perdre fins i tot els bots salvavides on es van refugiar tots els ineptes que donaven lliçons de navegació des del pont de comandament. Per això s'ha vist obligada a llançar un SOS als reagrupats, malgrat haver-los blasmat dia rere dia en els darrers dos anys. El pla de la direcció d'Esquerra consisteix a maquillar la patacada del proper 22 de maig i donar una capa de vernís independentista a una direcció que s'ha revelat com la cheerleader més entusiasta del PSOE de Catalunya.

En definitiva, la idea dels dirigents republicans és que l'arribada a la costa dels bots salvavides els permeti presentar com una victòria el que no és res més que la prova del desastre que han comès. Així, guanyi qui guanyi la paròdia de judici del Congrés de la tardor -dic paròdia, perquè la immensa majoria de militants desafectes a la cúpula ja no hi són-, Esquerra continuarà controlada pels mateixos que l'han enfonsada. I encara que el minoritari sector de Carod tingui alguna possibilitat, cosa improbable, o hi hagi un pacte, tot seguirà exactament igual perquè si en alguna cosa han rivalitzat ambdós sectors ha estat no pas per veure quin dels dos era més independentista sinó quin dels dos era més montillista i més submís davant del Partit Socialista.

Reagrupament hauria de tenir en compte aquestes coses, ja que la candidatura amb Esquerra pot ser percebuda com un pacte entre perdedors, i els perdedors resulten molt poc persuasius. En aquest sentit, seria molt més productiva una aliança amb Solidaritat. Solidaritat no és un partit perdedor. Partia de zero i ara té quatre diputats. Esquerra, en canvi, en tenia vint-i-un i ara en té deu. Com s'ho farà Reagrupament per explicar que ara toca ajudar a aquells que Catalunya ha castigat? Sembla molt difícil. Sobretot tenint en compte que si Esquerra hagués actuat com un partit independentista, Reagrupament no existiria. Ni tampoc Solidaritat. Jo dono fe del sentit patriòtic i de la qualitat humana de la direcció de Reagrupament, però l'electorat sap que Esquerra és el partit que va expulsar Joan Carretero i això enterboleix la imatge del pacte. No ho veig clar, sincerament. Crec que hi ha un temps per a cada cosa. La legislatura és per sembrar i les eleccions són per collir. Si pretenem collir tot sembrant correm el perill de quedar-nos amb les mans buides.

e-notícies , 14/2/2011