Recentment, la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, d'Unió Democràtica, ha fet unes declaracions molt il·lustratives sobre la seva manera de pensar. Té raó quan diu que les diferències entre PP i PSOE, amb relació a Catalunya, són mínimes. El primer practica una "agressivitat constant" i el segon és "qui va permetre el cafè per a tothom". Completament d'acord. Però diu altres coses que són la viva expressió d'una mentalitat autonomista. D'entrada, responent a la pregunta de si s'ha de trencar amb Espanya, com apunta Jordi Pujol, la senyora Ortega afirma que "ara hem de plantejar el desenvolupament de l'Estatut i ampliar al màxim el nostre autogovern". És a dir, que considera que hem d'actuar com si fóssim trenta anys enrere tot mantenint la pusil·lanimitat del qui dia passa any empeny. Igualment, en la línia dels polítics que mai no han volgut la plenitud nacional de Catalunya, ens parla d'"ampliar al màxim el nostre autogovern" sense dir-nos com. I, en no dir-ho, pot dilatar el temps tota l'eternitat. En altres paraules, més política d'engrunes i de peix al cove. Amb l'ajuda de Déu, potser, senyora Ortega? Un horitzó apassionant. Però sàpiga que per a això no ens calen polítics, en tenim prou amb gestors. I de la Generalitat tampoc no cal dir-ne govern, n'hi ha prou de dir-ne gestoria.

La segona qüestió deriva de la primera, ja que la vicepresidenta no sols ens demana resignació cristiana sinó que compara l'independentisme amb el Partit Popular dient que l'un i l'altre es "retroalimenten". Esplèndid. Un nacionalista espanyol com José Montilla ho subscriuria ara mateix. Que bonica que és la submissió disfressada de seny i que lletja la dignitat que et llança les engrunes a la cara, oi senyora Ortega? Aquests independentistes mai no en tenen prou.

El full de ruta de la senyora vicepresidenta consisteix a "caminar [amb Espanya] cap a la màxima entesa". Però tampoc no diu com es fa, això. No diu com hi pot haver la més mínima entesa amb algú que no reconeix la teva identitat ni els teus drets, que se'n burla i que mai -mai a la vida- et respectarà ni et tractarà com un igual? La policia jueva del gueto de Varsòvia també demanava paciència als seus germans i els parlava de la necessitat d'entesa. La vicepresidenta fins i tot es permet dir-nos que "no hem d'alimentar la confrontació amb l'Estat". Però aleshores què? Coneix, la senyora Ortega, el veritable sentit del mot confrontació? En la història de la humanitat no hi ha hagut mai cap emancipació, ni personal ni nacional, sense la confrontació del dominat amb el dominador. Cap ni una. I no estic parlant de cap confrotació bèl·lica.

La senyora Ortega, malauradament, està a anys llum de l'evolució ideològica que ha experimentat Jordi Pujol. I no ho dic només per les recents declaracions de l'expresident, parlant de la independència com a única alternativa o dient la frase "estem davant d'una gran confrontació", que desacredita Ortega, sinó per una frase molt més antiga que ell va dir l'any 1997. Aquesta: "No s'ha de témer la confrontació per obtenir allò a què Catalunya té dret". Ho entén, senyora vicepresidenta?

La tercera i darrera qüestió és la relativa a la consulta per la independència del 10 d'abril a Barcelona. Ortega diu que "hi estic empadronada i no descarto votar". Renoi! Una cosa tan elemental i vital com aquesta i encara no la té clara? Doncs no. I quan li demanen què votarà, si vota, afegeix: "No ho diré. El vot és lliure". Increïble. I no pas perquè el vot no sigui lliure, és clar que ho és. La incongruència rau en el fet que es tracta de la representant d'unes sigles que es defineixen com a nacionalistes i que, per tant, té l'obligació de votar i de dir què vota. Ha d'entendre que no és una ciutadana anònima, és diputada i vicepresidenta del govern de Catalunya i els catalans tenen dret a saber què pensa sobre la independència del país. Caldrà que hi reflexioni, perquè un polític que amaga el seu vot en una qüestió tan important com aquesta inspira molt poca confiança.

e-notícies , 17/2/2010