Me'ls trobo sovint a quarts de dues de la tarda quan travessen la rambla del Celler i van a dinar després d'haver fet el seu passeig habitual. Són la Maria i en Joan. Ella, a l'agost, farà noranta-tres anys, i ell, a l'abril, en farà noranta. D'ençà que els vaig descobrir a través del meu finestral i vaig parlar-ne per primer cop en aquestes mateixes pàgines han passat tres anys. Llavors passejaven sols. La Maria en tenia prou amb el braç del seu marit a una banda i el bastó a l'altra per caminar amb una certa seguretat. Avui, però, les coses han canviat. Ara ja no ho pot fer, allò. El trencament de fèmur que va patir temps enrere i altres caigudes ja no li permeten fer el caminet que feia davant de casa meva. A casa sí que camina una mica, però al carrer ja no pot. Són els anys, és clar. El problema dels anys no és que passin, sinó que quan ho fan sempre s'emporten alguna cosa de nosaltres. Ara la Maria, que en la seva infantesa era tot un belluguet, continua passejant, però ho fa asseguda en una cadira de rodes. Una cadira massa pesada perquè en Joan la pugui empènyer. Ho ha de fer una noia llatinoamericana, que els acompanya en el passeig. Si no fos per ella, la Maria no podria sortir de casa. En Joan, en canvi, que en això ha tingut més sort, n'entra i surt sense l'ajuda de cap bastó. I ho fa somrient, amb la mateixa actitud que si l'esperessin noranta anys més de vida. Quan me'ls trobo, sempre enraonem una mica i m'expliquen les seves coses. Em sap greu que ja no puguin passejar agafats del braç com abans i que pateixin la pèrdua d'intimitat que sempre comporta la presència d'un tercer, però me n'acomiado content perquè veig que estan pendents l'un de l'altre i que l'únic que desitgen és poder continuar mirant-se als ulls i saber-se a prop. Són els amants de la rambla del Celler.