Molt trista la mort de Santi Santamaria. Trista i inesperada, perquè, amb només 53 anys d'edat, eren encara moltíssimes les coses que podia haver fet en la seva professió. Recordo que ara fa dotze anys, en la llista inicial que vaig fer de probables personatges del meu llibre Jo no sóc espanyol, ell era un dels noms amb qui volia conversar. Finalment, però, davant la impossibilitat que m'havia marcat de no ultrapassar la xifra de vint, no el vaig poder incloure, cosa que sempre he tingut clavada com una espina, perquè penso que l'absència de la cuina catalana, genèricament, i d'en Santi Santamaria, en particular, com a independentista de pedra picada, són una mancança del llibre que no m'hauria d'haver permès. El temps, a més, s'ha encarregat de demostrar-ho. Em refereixo a la marginació que va patir per part de les institucions arran del seu posicionament polític, que era vist com un problema. Mentre alguns enemics dels drets nacionals de Catalunya han estat guardonats amb la Creu de Sant Jordi, Santi Santamaria mai no ho va ser. Es veu que no havia fet prou pel país, internacionalitzant la cuina catalana. Els fiscals que van intentar desprestigiar Catalunya el 1984 i tancar a la presó el seu president, sí que ho mereixien el 2010, vint-i-sis anys després. Santi Santamaria no. Això no obstant, tot queda aclarit quan veiem que el govern tripartit que va arribar a aquest extrem és el mateix que l'any anterior, el 21 d'abril de 2009, va acomiadar amb els màxims honors i al mateix Palau de la Generalitat, Juan Antonio Samaranch, destacat dirigent feixista del règim que va assassinar Lluís Companys. La indignitat, la hipocresia i el cinisme són capaços d'això i molt més.
Va ser d'acord amb aquesta ideologia que els altaveus mediàtics del poder van fer seu Ferran Adrià. Adrià era l'home perfecte perquè, a més de ser un altre gegant de la cuina catalana, no s'ha declarat mai independentista, i, per tant, quan va pel món ho fa en qualitat d'espanyol. Santamaria no. Santamaria era un problema perquè ho feia com a català i fins i tot donava suport a les consultes per la independència. I encara que les disputes entre ells eren només de caràcter professional -recordem que Santamaria era partidari de la cuina tradicional i no compartia la cuina quimicomediàtica d'Adrià-, el poder no els diferenciava per això sinó per tot allò que representaven. Ho veiem en el fet que, per bé que tant El Bulli com el Racó de Can Fabes tenien tres estrelles Michelin, només Adrià va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi.
Una gran pèrdua, per tant, la mort de Santi Santamaria. No només com a creador gastronòmic i gran xef d'Europa, sinó com a patriota i defensor de la cuina catalana arreu del món. Una cuina que les institucions intenten desnaturalitzar darrere eufemismes com dieta mediterrània -com si la Mediterrània fos un cos gastronòmic homogeni- i que, justament per això, necessita de la nostra autoestima, ja que no sols la llengua diu qui som, també ho diu la nostra cuina. La cuina nacional catalana. La cuina dels Països Catalans.