A Catalunya, el món del comerç està molt neguitós davant la intenció del govern espanyol de liberalitzar els horaris del sector. D'una banda, perquè envaeix les competències del govern català en aquesta matèria. Però també perquè constitueix una agressió inadmissible al petit comerç del nostre país. Només cal veure els resultats que aquesta mesura ha tingut a Madrid, on, com ha explicat el gerent de la federació de comerç local, Jesús Carballo, hi ha un degoteig d'establiments que tanquen les seves portes. I és que, certament, el campi qui pugui, quant a horaris, destrueix les botigues de tota la vida, que es veuen incapaces de competir amb les grans superfícies i amb totes aquelles firmes poderoses que es poden permetre el luxe de tenir molts treballadors i obrir tots els dies de l'any.

De fet, estem davant d'una mesura que, a més de ser empobridora, pot tenir greus conseqüències per als més febles i també per a la cultura, ja que suposa la instauració d'un model nord-americà de societat. Es veu que no en tenim prou amb la importació ridícula de les festes i dels símbols culturals dels Estats Units, com el Pare Noel, el Halloween o el dia de Sant Valentí. Ara, a més, hem d'agafar el cotxe i passar-nos el dia tancats en aquests nous grans temples de la vida moderna que són els centres comercials. Uns centres pensats per al consum compulsiu com a element de diversió. Talment com si, temptats per les ofertes, el nostre gaudi consistís a gastar-nos els diners amb coses que no sols no necessitem, sinó que, a més, no teníem la més mínima intenció de comprar.

Per això crec que el nostre govern no hauria de permetre cap invasió competencial, ja que el teixit social català es fonamenta bàsicament en les petites i mitjanes empreses de caràcter familiar. Ja sabem que és el sector de la societat que més odien els qui s'autodefineixen com a progressistes, però cal preservar-lo per diverses raons. En primer lloc, perquè no hi ha res més provincià i reaccionari que substituir els valors del comerç de barri per botigues de marca. Només cal mirar què està passant a Sant Cugat. Molts establiments de tota la vida ja han plegat i una bona part dels que ocupen el seu lloc no aguanten més d'un any perquè el lloguer que paguen no es veu compensat pel benefici que n'obtenen. I així és com el centre de la ciutat se'ns omple d'establiments amb noms anglesos, que és una cosa que el provincianisme troba que fa molt modern i que és "tope-guai", i de franquícies de tota mena. Es veu que es tracta de viure a Sant Cugat com si no fos Sant Cugat.

Hauríem de reflexionar sobre aquesta qüestió, perquè la uniformitat de les nostres viles i ciutats no sols ens desnaturalitza com a col·lectivitat, també ens fa més anodins i ens pren el més valuós que tenim els pobles llatins: l'animació, la calidesa i la humanitat dels nostres carrers.

Cugat.cat , 25/2/2011