Ara fa uns dies, recollint el parer de la ciutadania, el Diari de Sant Cugat va oferir un magnífic reportatge sobre l'impacte que té la nova llei del tabac a Sant Cugat, i, com és lògic, hi havia opinions a favor i en contra. Tanmateix, resultava molt interessant comprovar la tendència que tots tenim a veure les coses en termes de benefici o de perjudici personal. No tothom és així, és clar. I el reportatge ho demostrava. Però per part d'algunes persones hi havia la idea que aquesta llei és una imposició. Talment com si la resta de lleis fossin de compliment voluntari. És veritat que les lleis no sempre són justes. I la prova és que canvien tot sovint d'acord amb l'evolució de la societat. Però hi ha lleis que són de sentit comú, i la del tabac n'és una. El seu objectiu, al capdavall, no és cap altre que vetllar pel dret dels no fumadors a estalviar-se el fum dels que fumen. Però sembla que hi ha gent que no ho acaba d'entendre, això. Un jove deia: "Com a fumador, em molesta veure el futbol en un bar i no poder fumar". Magnífic. I com que a ell li molesta, tota la gent del seu voltant ha de ser molestada respirant el seu fum. I un venedor de tabac hi afegia: "Estic en contra que sigui una imposició. Si vols deixar de fumar, ho deixes; però no perquè t'hi obliguin". I encara un tercer reblava: "Les coses han de canviar per evolució. Crec que ja no estem en una dictadura, no?". Em van semblar comentaris molt viscerals, francament. La dictadura, en tot cas, és obligar els cambrers a respirar fum durant tota la jornada laboral dia rere dia i any rere any. "Hi havia dies que m'empassava més de dotze hores de fum", deia Halassane N'Diaye, propietari del bar Baobab. Doncs bé, això ja s'ha acabat. Gràcies a la llei del tabac, els no fumadors, per fi, han estat alliberats de la imposició de fumar.