L'assertivitat és un terme utilitzat en psicologia per definir el comportament afirmatiu. Una persona assertiva és aquella que no tem expressar la seva opinió o els seus desitjos en qualsevol circumstància i que ofereix una gran resistència a la pressió social. La persona no assertiva, en canvi, es caracteritza per fer tot el contrari. Encara que no desitgi fer el que li demanen, sempre acaba cedint per no importunar el seu interlocutor. Aquest comportament també és extensible a les col·lectivitats, especialment aquelles la voluntat de les quals es troba subordinada a la voluntat d'una altra col·lectivitat. Catalunya n'ha donat recentment un magnífic exemple arran de la negociació de l'Estatut. El que han fet els seus dirigents, negociant per separat el text que la societat els va demanar que defensessin junts, ha estat un espectacle plagat de situacions d'un infantilisme ridícul, més pròpies d'enveges i bravates de col·legials que de membres d'un Parlament. I és que tota la tendresa que sentim quan observem els nens jugant a ser adults es transforma en vergonya aliena quan els observats són adults comportant-se com nens. El problema és greu perquè mentre la maduresa en els primers és qüestió de temps, en els segons denota regressió.


Per això provoca hilaritat que els tres partits claudicants, PSC, ICV i CiU, parlin de negociació en lloc de genuflexió en referir-se a les seves converses amb el govern espanyol. Negociació? Com ha pogut haver-n'hi, si el partit que governa Catalunya, a més de ser el mateix que governa Espanya, està a les ordres de Zapatero i no té altra funció que defensar els interessos espanyols al Principat, fins al punt que a la taula de Madrid el senyor Iceta s'asseia a la banda del PSOE? De quina negociació ens parlen si, com sabem, ICV està a les ordres del PSC, és a dir, de Zapatero, i necessita dir que sí a tot per tal de mantenir-se en el govern? I pel que fa a CiU, quina mena de negociació podia esperar-se d'una força política que durant 23 anys ha estat l'aliat més submís i obedient de Felipe González i José María Aznar? CiU és la viva imatge de Tarradellas: afany desmesurat de poder i notorietat i menyspreu absolut pel futur nacional de Catalunya.

El pacte Mas-Zapatero és fill d'aquesta ambició: expulsió d'Esquerra Republicana del govern, jubilació immediata de Pasqual Maragall i presentació d'un candidat feble per part del PSC. A partir d'aquí la presidència seria per a Artur Mas, la conselleria primera per a l'espàrring socialista i entre tots dos intentarien reproduir la gran obra de Pujol: anestesiar Catalunya durant un nou quart de segle. De manera que qui ara està obeint les ordres de Zapatero no és Maragall sinó Mas. Per això ha tingut el desvergonyiment i el cinisme de fer un acte al Fossar de les Moreres i definir-se com a "nacionalista de pedra picada", perquè ja no sap quina pallassada fer per tal que no el veiem com allò que és realment: el candidat de tots aquells poders fàctics que, des de l'ombra, volen mantenir agenollat aquest poble tres segles més. Ell és l'encarregat de persuadir els catalans que aquest esperpent d'Estatut és la meravella del mil·leni. Una meravella gràcies a la qual persistiran l'espoliació fiscal, el rebuig del català com a llengua de ple dret de la Unió Europea, la manca de reconeixement de Catalunya com a nació, l'absència de garanties quant a inversions de l'Estat, la incapacitat de control i gestió dels recursos i infrastructures propis, la limitació dràstica de les competències en matèria d'Institucions i Poder Judicial, la impossibilitat de tenir seleccions nacionals i la negació del dret a l'autodeterminació. Això és el que els catalans s'hauran d'empassar fins a l'any 2030, com a mínim, si guanya el sí: un lampedusià exercici de prestidigitació. És a dir, una trampa, la trampa més escandalosa de la història recent de Catalunya.

En aquest sentit, té raó la diputada d'Aralar, Aintzane Ezenarro, quan diu que aquesta trampa és "una de les coses més miserables que ha vist fer en política". Això és així perquè els poders fàctics –o n'hem de dir famílies?- de la Catalunya actual són exactament els mateixos que els de la Catalunya franquista. El seu problema és que estan terroritzats davant el creixement de l'independentisme entre la gent jove. Estan tan neguitosos que han comès un error: criminalizant el no d'Esquerra han demostrat fins a quin punt no té fonament el seu sí. D'aquí que, mancats d'arguments per defensar-lo, hagin hagut de recórrer al fantasma de la por. "No et sentiràs una mica estrany votant el mateix que el PP?", em va dir un dirigent socialista, creient coaccionar-me. "No, en absolut -li vaig contestar-, el que em pregunto és si no se sentirà una mica estrany el PP votant el mateix que jo".

La veritat és que si el que es discuteix no fos tan seriós seria per morir-se de riure. No és estrany que amb aquest bagatge intel·lectual els negociadors catalans hagin tornat d'Espanya amb les mans buides. En realitat les coses són just a l'inrevés: el no sobiranista mai no pot confondre's amb el no espanyolista per la senzilla raó que aquest no, el no del Partit Popular, és l'aliat amagat del sí. El Partit Popular està encantat amb aquest Estatut perquè, gairebé quatre segles després, és la viva imatge de la rendició de Breda davant els espanyols, però necessita dir que no per dues raons: per poder erosionar Zapatero a Espanya i per fer que guanyi el sí a Catalunya. PSC, CiU i ICV, per la seva banda, també estan encantats amb el no del PP, perquè quan blasma l'Estatut fent-nos creure que equival a una declaració d'independència ens transmet el mateix missatge que ells en el sentit que es tracta d'un gran avenç. En definitiva, l'ensarronada històrica perpetrada per socialistes, convergents i ecosocialistes queda totalment desenmascarada sense el no del Partit Popular. I és que al final tots els matisos de l'espanyolisme català -el vocacional i l'assumit- acaben convergint amb els de la claudicació i l'ambició.


El claudicant, ja ho hem dit abans, especialment el claudicant àvid de poder, sempre diu que sí, encara que aquest sí constitueixi una indignitat contra ell mateix i impliqui, a la llarga, la seva pròpia decadència. El claudicant sempre se sent més a gust exercint la submissió que la rebel·lió, però per evitar ser descobert necessita sumar el major nombre de claudicants a la seva causa. Així, com més són, més tèbia i normal sembla la seva claudicació.

Tanmateix, la societat catalana ha de saber que l'Estatut que se sotmetrà a referèndum el proper 18 de juny és una estafa sense precedents en la nostra història. És una burda i histriònica escenificació de canvi per tal que res no canviï. Només el triomf del no sobiranista pot obrir una renegociació i obligar Zapatero a respectar el text aprovat el passat 30 de setembre pel 90% del Parlament de Catalunya. Dir no, per tant, a banda d'un acte de maduresa i assertivitat, és una qüestió de dignitat. I si algú es demana per què serveix la dignitat és que desconeix què significa sentir respecte per un mateix.

Berria , 1/6/2006 (euskara)
Nabarralde , 2/6/2006 (español)
Racó Català , 4/6/2006 (català)
IzaroNews , 5/6/2006 (español)
Diari de Sant Cugat , 15/6/2006 (català)