"Renoi, quines coses que llegeixes!", m'han dit algunes persones, en veure'm pel carrer amb el llibre Síntesis de la historia de Navarra, de Luis Martínez Garate. Un llibre magnífic, per cert, sobre un país que l'autor defineix així: "Tots els navarresos som, lingüísticament i étnicament, bascos. També tots els bascos som navarresos des del punt de vista polític". No, no hi havía res de pejoratiu en el comentari de la gent. Simplement els cridava l'atenció que algú com jo, que no sóc basc, m'interessés per la història d'aquell país. Crec que també els hauria cridat l'atenció que llegís una síntesi de la història del Tibet o del Senegal. És a dir, que allò que sorprèn és que algú pugui sentir interès per la història d'un país que no és el seu. És un prejudici que denota apatia vers les realitats que considerem llunyanes, no hi ha dubte, però està tan arrelat que ens sembla normal. De tota manera, hi ha una cosa molt més greu que tot això. És una cosa molt pròpia de les nacions sense Estat, o, como diria l'historiador navarrès Tomás Urzainqui, de les nacions que en realitat són estats segrestats per altres estats. Em refereixo al desconeixement de la pròpia història. Fixem-nos que són moltíssims els catalans i bascos que ignoren la història del seu país, més enllà d'un parell d'episodis o de dates rellevants. Saben més coses, naturalment, però es tracta més aviat de qüestions de caràcter folklòric. Són massa anys d'escoltar el mateix missatge oficial i de veure'ns sotmesos a la formació de l'esperit nacional espanyol.
No obstant això, una cosa és el que ens han obligat a interioritzar i una altra molt diferent la realitat històrica. Mirem, si no, a quins extrems està arribant l'aliança nacionalista espanyola a Euskadi entre el Partit Socialista i el Partit Popular. Franco n'estaria orgullós. Només arribar al poder -gràcies a la mordassa posada a un sector de la societat basca- han començat a omplir el país de banderes espanyoles, a satanitzar, menysprear o regionalitzar tot el que és euskaldun i a marginar els treballadors desafectes al règim en els organismes públics. No es podia esperar una altra cosa, tenint un nacionalista espanyol com a lehendakari.
Malgrat això, no crec que hi hagi motius per sentir-se intimidat. Els bascos en tindran prou d'adonar-se que algú que necessita prohibir el vot a una part de la ciudadania per poder guanyar les eleccions no sols és un totalitari, també és un tigre de paper, un nyicris el poder del qual té els dies comptats. Al capdavall, la seva força es nodreix únicament de tot allò que ignorem de nosaltres mateixos. O, dit d'una altra manera, és el desconeixement de la nostra força el que ens afebleix. Per sort, hi ha diverses maneres d'invertir aquesta tendència, i una d'elles, en el cas basc, és el llibre esmentat de Luis Martínez Garate, i en el cas català, el de Jordi Mata, Emmordassats i complaguts.