Aquesta és d'aquelles pel·lícules que generen controvèrsia en l'espectador, en el sentit que o agraden molt o deixen indiferent. I és que cal elogiar el coratge de Darren Aronofsky, de llançar-se al buit sense concessions a mirades conservadores per oferir-nos el retrat d'una societat obsedida en la perfecció i en el culte als millors. No n'hi ha prou de guanyar la cursa, cal, a més, batre algun rècord, ja que l'excel·lència, per si mateixa, sense èpica, no és notícia. El problema és que Aronofsky sembla més amoïnat en la forma que en el fons d'allò que explica i, a banda de les contínues i innecessàries remarques sobre el doble món interior de la protagonista, com ara els insistents retrets del coreògraf, cau en un aplec d'efectismes i de trampes entre realitat i al·lucinació que refreden massa la implicació de l'espectador. Molt encertada la presència de Barbara Hershey (la mare), una gran actriu que mai no va fer el cim, i de Winona Ryder (Beth), una joguina trencada de Hollywood.