Quan es parla d'Esquerra, de l'Esquerra actual, si més no, cal diferenciar el partit en si mateix de la seva direcció. Bàsicament, perquè són coses molt diferents i no tots els militants estan d'acord amb la nefasta política nacional que ha seguit la formació durant els darrers quatre anys d'estada al govern. El problema és que són minoria i serà gairebé impossible que en el congrés de la tardor vinent tinguin prou força per provocar canvis significatius. La direcció actual ho té tot lligat i ben lligat i el seu full de ruta és netament lampedusià. Es canviaran algunes cares, sí, però només com a esquers per transmetre una imatge de renovació del tot inexistent. Fins i tot alguns dels que es presentaran com a opositors a la cúpula de Puigcercós pensen exactament el mateix. I la prova és que tant els uns com els altres, més enllà de les guerres internes, han estat igual o més montillistes que José Zaragoza, Miquel Iceta o Joan Ferran. És a dir, que, mani qui mani, la carta de navegació, lleugerament maquillada, continuarà essent la mateixa. Altrament, en les 24 hores posteriors a la patacada electoral del 28-N, el sector de Carod hauria forçat la dimissió fulminant de tots els sapastres que han enfonsat el partit. Però no ho va fer, perquè, com diem, les diferències no eren ideològiques, sinó de control del poder. Fixem-nos que el mateix Carod, que ha retret falta de dignitat a Puigcercós i a Ridao per lligar-se a la cadira després d'haver dilapidat 450.000 vots, va romandre encolat a la butaca de vicepresidència fins al darrer minut en qualitat de fidel escuder de José Montilla.

Potser sí que la dignitat és un bé escàs. I encara ho és més quan aquells que han gaudit del privilegi de remenar les cireres d'un país se la guarden a la butxaca incapaços d'afrontar una sortida laboral al marge de la política, la qual cosa significa que en el seu ordre de prioritats Catalunya ocupa un lloc secundari. Per això, com petits Mubàraks, s'atrinxeren en la direcció d'una Esquerra que han destrossat, i es dediquen a desqualificar els qui els van advertir de la desfeta i de les gravíssimes conseqüències que tindria per al partit, per al país i per a l'independentisme, en general, la subordinació a una formació nacionalista espanyola com el PSOE de Catalunya en lloc de quedar-se a l'oposició. Ara, és clar, tot són presses per maquillar la nova patacada que s'albira en les properes eleccions municipals. D'una banda, sense el més mínim pudor, intenten acords i abraçades amb Reagrupament i Solidaritat -per poder-los dinamitar des de dins- després d'haver-los blasmat, difamat i estigmatitzat. Mirem què deia Josep Huguet el 21 de novembre de 2010, abans de les eleccions, quan els titllava d'"independentisme infantil", i què deia el 13 de desembre, vint-i-dos dies després, quan afirmava que "hauríem de refer ponts amb Joan Carretero". És tanta la por que tenen a assumir les responsabilitats del desastre que han comès que, per poder sumar, arriben a l'extrem d'intentar atribuir-se els vots dels qui els han deixat de votar. També veurem moltes marques blanques, en aquestes eleccions municipals, amb la intenció que la gent voti Esquerra sense saber que vota Esquerra. És la seva estratègia per poder dir que Esquerra remunta.

Però la direcció d'Esquerra, tothom ho sap, no ha fet res, absolutament res per la independència de Catalunya en els set anys que ha estat en el govern. Al contrari, amb la seva aliança amb el nacionalisme espanyol, ha enfonsat el país, l'ha estafat prometent-li un acord de finançament "megagalàctic" i ha fracturat l'independentisme. Tanmateix, allò que resumeix la patètica davallada moral d'aquest partit i que passarà a la història de Catalunya és l'homenatge que el passat 21 d'abril va fer en el mateix Palau de la Generalitat al dirigent feixista Juan Antonio Samaranch, retent-li els màxims honors, honors de cap d'Estat. No sé si es pot arribar a un nivell de degradació més baix, perquè estem parlant d'un partit que es diu independentista i que ha utilitzat les institucions per homenatjar una figura destacada del règim feixista que va assassinar milers de catalans, entre els quals el president Lluís Companys. President de Catalunya i president d'Esquerra. Aquest fet, fixem-nos-hi, converteix Esquerra en un partit únic al món: és l'única força política democràtica que ha homenatjat un dirigent del règim feixista que va assassinar el president del seu propi partit.

Tanta indignitat fa venir basques. Ja només ens faltava assabentar-nos que s'han dedicat a subvencionar les espanyolistes i reaccionàries escoles de l'Opus. Per això, mentre la militància honesta no faci fora els autors -sector Puigcercós i sector Carod- d'aquesta barbaritat que ha tacat per sempre la història dels republicans, Esquerra no tornarà a guanyar-se el respecte dels catalans amb un mínim de dignitat.

e-notícies , 3/3/2011