No ve gens de nou el comportament que està tenint el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, amb la consulta sobre la independència que s'ha de celebrar el proper 10 d'abril a la capital de Catalunya. No, no ve gens de nou, tenint en compte l'atac frontal dels bisbes catalans a les obres d'art sacre que van ser comprades pel bisbe Josep Meseguer l'any 1893 i que es conserven al Museu Diocesà de Lleida. Aquests bisbes, en qualitat de catalans renegats i fent costat a Madrid i als sectors més reaccionaris del Vaticà, han signat un document en què s'exigeix al nostre país que lliuri l'esmentat patrimoni artístic a la diòcesi aragonesa de Barbastre-Montsó, talment com si allò que tenim fos robat. I és que l'Església catalana ja fa temps que ha esdevingut un clon del PSOE de Catalunya, en el sentit que, mancada d'identitat pròpia i amb una mentalitat provinciana i hispanocèntrica, es limita a executar les ordres que vénen de Madrid. "Sobretot que Madrid i Roma no s'emprenyin", pensa, "Déu-nos en guard!" I així és com dia rere dia s'allunya cada cop més de la societat.

De fet, la llunyania és tan gran que ja no sobta gens que Martínez Sistach hagi arribat a l'extrem de demanar als rectors de totes les parròquies que no cedeixin locals per celebrar-hi la consulta del 10-A. Només cal que parem atenció en algunes coses.

Fixem-nos, per exemple, que quan Martínez Sistach viatja pel món sempre parla en nom dels cristians espanyols, ja que parlar dels cristians catalans seria massa provincià, la qual cosa fa que sigui l'únic arquebisbe del món que, en tots els simposis a què assisteix, no parla mai en nom del seu país, sinó en nom del país del costat. I, fruit d'aquest tarannà, l'arquebisbat ha resumit la seva presència en un recent simposi organitzat per l'arxidiòcesi de Milà dient que "els catòlics italians i espanyols promouen nombroses iniciatives per ajudar les persones que pateixen per l'actual crisi econòmica". És a dir, que els catòlics catalans no promouen res perquè, com tothom sap, no són ningú. A tot estirar, simples bestioletes que cal tenir sempre controlades per la ben tibada corretja espanyola.

Un altre element que destaca del tarannà de Martínez Sistach a l'hora de justificar el boicot a la consulta del 10-A és la concordança dels seus arguments amb el discurs en aquesta matèria del Partit Socialista. De fet, semblen redactats al carrer Nicaragua. Diu l'arquebisbe que aquesta consulta pot causar "divisió interna" entre els cristians "ja sigui per la pregunta a respondre, ja sigui per l'oportunitat o pel lloc on es realitza" i que "les diverses opcions sobre la configuració de la societat s'han d'exposar als llocs adients". Realment vergonyós.

D'entrada, el disc ratllat de la divisió interna és d'una migradesa intel·lectual que fa feredat. És el discurs de l'autoritarisme tímid, que fa servir expressions trampa per imposar el pensament únic. Si abans et tancaven a la presó per voler expressar-te lliurement, ara t'exigeixen que callis per evitar la divisió. Però la divisió existeix, perquè si no existís no caldria fer cap consulta. Les consultes i els referèndums es fan precisament perquè hi ha divisió d'opinions, i tot intent d'impedir-ne l'execució, a banda de ser un acte de repressió inadmissible en un Estat de dret, és una mostra de covardia davant la possibilitat que guanyi l'opció contrària als interessos del poder. També resulta força galdós dir que la pregunta pot incomodar als cristians per raons d'oportunitat o de lloc, com si els cristians fossin persones desconnectades del sotmetiment de Catalunya a Espanya i la seva única preocupació fos guanyar-se el cel. Per què no ens diu l'arquebisbe quin és, segons el seu parer, el moment oportú de fer la consulta? L'any 2222, potser? O tal vegada el 2555? Pel que fa a la negativa a cedir locals per no barrejar la política amb l'Església, només dir que aquest mateix argument, canviant-ne el subjecte, el podrien fer servir totes aquelles entitats -ateneus, clubs muntanyencs, associacions culturals...- que han cedit les seves intal·lacions arreu de Catalunya en les diferents onades que hi ha hagut. Però no ho han fet, perquè ningú no pot viure al marge dels problemes del seu país. I quan un país no és lliure, tothom, ja sigui muntanyenc, submarinista, boletaire o cardenal, té el deure moral d'implicar-s'hi i d'aportar el seu gra de sorra per capgirar la situació. Què hi feia, si no, Martínez Sistach a Milà parlant d'economia? No és política, l'economia? "Home, és que l'economia afecta les persones i l'Església ha de poder dir-hi la seva", ens dirà. Naturalment que sí. Però, a qui afecta la llibertat d'un poble? No afecta les persones, siguin cristianes o no? Sembla que Martínez Sistach fa el mateix que fa l'espanyolisme en un camp menys espiritual: si defenses la roja fas esport, si defenses la selecció catalana fas política.

Ben mirat, tanmateix, és normal que la pregunta del proper 10 d'abril neguitegi l'arquebisbe. L'arquebisbe sap que quan se li demana que cedeixi alguns dels seus locals se li està demanant també, indirectament, que digui si està a favor o està en contra dels drets nacionals de Catalunya. I ell, això, no ho vol contestar per no posar-se en envidència. Però el seu boicot, coaccionant els rectors de les parròquies, ja és tota una resposta i tota una evidència.

e-notícies , 10/3/2011