L'any 2003, en l'acte de presentació a Madrid de la versió espanyola del llibre Jo no sóc espanyol, vaig dir una frase que va provocar un gran rebombori i diversos insults a la meva persona. Vaig dir que "si ETA no existís, el nacionalisme espanyol l'hauria d'inventar". Més que una frase era una obvietat que a Catalunya la saben fins i tot els nadons, però, pel que sembla, sentir-ho de llavis d'un escriptor de les colònies en el mateix cor de la metròpoli era massa per a l'orgull imperial d'aquell país. Això va fer que, de les dues-centes persones que hi havia a l'antiga seu de la llibreria catalana Blanquerna, en quedessin tan sols catalans -llevat dels socialistes-, gallecs i bascos i uns pocs espanyols demòcrates. La resta, enfurismats, van abandonar la sala.

Per a mi i per els presents que es van quedar va ser una experiència interessantíssima perquè, com si es tractés d'un experiment de Pàvlov, la reacció majoritària ens va mostrar cruament la realitat espanyola i les raons per les quals l'anomenat Estat de les Autonomies no és més que un artifici. Un artifici que permet que l'Estat espanyol continuï governat per les mateixes famílies que remenaven les cireres en el franquisme. I la prova és que es van sentir al·ludits malgrat que jo vaig dir "nacionalisme espanyol", no pas "Espanya". Això explica que vuit anys després, aquesta mateixa gent hagi decidit emmordassar una part de la societat basca per tal de mantenir el pilar bàsic dels Principios Fundamentales del Movimiento, que, com tothom sap, es resumeixen en un de sol: la sagrada unidad de España.

N'hi ha prou d'anar a la plaza de Colón de Madrid i observar la gegantina bandera espanyola -290 metres quadrats i 25 quilos de pes- que socialistes i populars han penjat d'un pal de 19 tones d'acer i 50 metres d'alçada. Mirant-la, es difícil aguantar-se el riure i deixar de pensar en l'immens complex d'inferioritat que ha de patir algú capaç d'una ridiculesa d'aquesta naturalesa. I és que és tan gran i tan antiga la inseguretat identitària que arrosseguen que, com si fossin adolescents jugant a veure qui la té més llarga, es reafirmen per mitjà de la grandària de la seva bandera. Per això constitueix una magnífica metàfora de la realitat. És a dir, una manera de compensar amb arrogància la frustració d'allò que Espanya va voler ser i que mai no serà i que explica la pinça que els dos grans partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, han establert per impedir que Sortu, que no sols ha condemnat la violència d'ETA, sinó també la kale borroka, exerceixi el seu dret inalienable a participar en les properes eleccions municipals del 22 de maig.

e-notícies , 14/3/2011