Se'n podria fer un llibre, amb la quantitat de barbaritats que algunes persones arriben a dir per justificar les seves misèries amb relació a la política catalana. En primer lloc, és clar, hi ha determinats polítics les mentides o contradiccions dels quals es conserven a les hemeroteques, i hi ha el paràsit o sectari que no s'imagina la vida lluny del polític o de les sigles que li donen de menjar. Aquests, de fet, són els pitjors, perquè són l'antítesi de l'ètica i de la dignitat. Però també hi ha l'individu que, sense ser-ne militant, troba en la praxi d'aquelles sigles la coartada ideal per justificar la seva pusil·lanimitat, el seu conservadorisme i les seves renúncies. Renúncies innobles, en diria en Llach. Renúncies amagades darrere de grans paraules, com ara seny, prudència, mesura, estratègia, tranquil·litat, responsabilitat, sentit de la realitat... Són la guàrdia pretoriana dels qui no tenen cap més projecte polític o horitzó que el seu benestar personal i el gaudi d'una jubilació daurada. N'hi ha de dos tipus, però: els pretorians, que ho assumeixen sense escrúpols, i els melindrosos, que no volen que sigui dit. Aquests darrers, fins i tot, com qui fa trampes al solitari, s'ho amaguen a ells mateixos. Tots, tanmateix, es caracteritzen per un odi visceral a l'ètica i a la dignitat. De fet, no hi ha res que els tregui més de polleguera que l'ètica i la dignitat. En són tan al·lèrgics, que només de sentir-ne parlar ja els agafen tots els mals.

Per sort, en la majoria de casos, són individus sense cap altra tribuna que un blog personal -molt visitat per la família, això sí- on hi aboquen els romanços que els permeten dormir panxacontents. No m'estranya que, avergonyits per la seva fumejant cua de palla, es dediquin a fer judicis d'intencions sobre les raons per les quals dius allò que dius o fas allò que fas. A falta de matèria grisa, hi posen natura morta. Això fa que alguns d'ells, sense el més mínim sentit del ridícul, pontifiquin sobre la "realitat catalana" sense ni tan sols viure a Catalunya i s'autoafirmin desqualificant aquells que no diuen just allò que ells volen sentir.

Un altre tret molt definitori de les seves mancances intel·lectuals -però que els fa ben transparents, perquè es pensa el lladre que tothom roba- és la creença que les teves crítiques a Esquerra responen a una obsessió o a interessos personals inconfessables. És clar, no hi ha res com desqualificar qui denuncia la teva falta d'ètica per desviar l'atenció i no haver d'afrontar la veritat. Si en un partit de futbol aturo la pilota amb la mà dins l'àrea i l'àrbitre ordena penal només puc fer dues coses: o assumir el que he fet o posar el públic en contra de l'àrbitre dient que té interessos personals a favor del rival. D'ara endavant ja ningú no dirà que hem perdut per culpa meva, d'ara endavant ja tothom diu que ens han robat el partit. I Puigcercós i companyia fan exactament el mateix quan la vergonya els impedeix assumir la denúncia d'una veritat irrefutable. Una veritat que diu que el 21 d'abril de 2010, davant l'astorament dels observadors internacionals, Esquerra va retre homenatge amb honors de cap d'Estat a Juan Antonio Samaranch, destacat dirigent feixista i mà dreta d'un règim criminal acusat de crims contra la humanitat, entre els quals milers de catalans que defensaven els drets nacionals de Catalunya. D'això, però, els sectaris i els paràsits no en volen sentir parlar perquè no hi havia res, absolutament res, cap pistola al pit, que els obligués a glorificar i a cantar les excel·lències d'un feixista que no va renegar mai de la seva condició. On són l'ètica i la dignitat, aquí? Em pregunto què li hauria passat pel cap a Companys si hagués sabut que setanta anys més tard, Esquerra, el partit que presidia, enaltiria un representant dels seus assassins en el mateix Palau de la Generalitat. Es comprèn que l'estimat Joan Solà, en la seva mort, no volgués ser acomiadat de cos present sota el mateix sostre on s'hi homenatgen feixistes amb la mateixa naturalitat amb què se serveix xocolata amb melindros.

A Alemanya, l'ètica ha obligat a dimitir el ministre de Defensa, Karl-Theodor zu Guttenberg, en descobrir-se que va copiar la seva tesi doctoral. Aquí, Puigcercós i el seu estol d'homenatjadors no sols no dimiteixen per l'enfonsament d'Esquerra i pels honors a Samaranch, sinó que, atrinxerats al carrer Calàbria, gosen desqualificar qui els ho retreu. Comparar-los amb Mubàrak és una barbaritat, diuen, perquè Mubàrak ha estat un dictador corrupte i sanguinari. Però, què era, si no, entre moltes altres coses, el règim de Franco i Samaranch? Que fàcil que és fer-se el progre i parlar de consciència social d'esquerres a Catalunya, quan es tracta de fer retrets al PP o a diversos règims de l'anomenat Tercer Món, i que callats que es queden alguns quan els corruptes són els seus. O ells mateixos.

e-notícies , 17/3/2011