La prohibició de veure TV3 al País Valencià és presentada a la societat catalana per bona part dels grans mitjans de comunicació com una operació del Partit Popular. Una operació que ens faci dir: "Oh, que dolent que és el PP. És que no hi ha dret, eh? Seria terrible que aquesta gent guanyés les eleccions espanyoles. Cal votar PSOE per impedir-ho". Això és el que volen que pensem. D'aquesta manera emmascaren dues evidències molt importants. D'una banda, que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols l'única diferència dels quals rau en els ritmes i en les formes amb què apliquen una mateixa política. De l'altra, que tots dos són culpables del tancament de TV3 al País Valencià i que la seva tenalla als Països Catalans segueix patrons molt similars a la que fan servir al País Basc. Allà, només arribar al poder i agafar les regnes de la televisió, el primer que han fet ha estat esquarterar Euskal Herria en els mapes del temps. I a casa nostra, conscients de la força d'uns Països Catalans cohesionats, fan mans i mànigues per distanciar-nos psicològicament entre nosaltres. És la seva manera de fer. S'emparen en el fet que la configuració del Congrés espanyol els concedeix majoria perpètua, fins i tot en el cas d'una remota unitat catalano-basco-gallega, i es reparteixen la feina: el Partit Socialista obre la porta i el Partit Popular executa.

Si repassem alguns dels episodis que ha tingut aquesta operació d'esquarterament hi trobarem José Montilla, en qualitat de ministre espanyol d'Indústria, concedint a La Sexta, emissora de l'òrbita socialista, la freqüència de TV3 al País Valencià, cosa que va provocar una batalla jurídica. La batalla, és clar, es va inclinar cap al cantó espanyol i en l'època en què el titular d'Indústria era Joan Clos es van tancar tres repetidors i es va imposar una sanció de 700.000 euros a Acció Cultural del País Valencià, que n'era la promotora. Posteriorment, hi va haver negociacions entre el govern català i el valencià per establir un acord de reciprocitat que fes visible Canal 9 a Catalunya i TV3 al País Valencià, però era un intent d'acord ingenu, per part del conseller Joan Manuel Tresserras, perquè per tal que la reciprocitat fos possible calia que els interessos fossin mutus. I no ho eren per la senzilla raó que la Generalitat Valenciana no té cap interès que Canal 9 es vegi a Catalunya. Tresserras, per altra banda, no era res més que un subordinat del govern de José Montilla, l'home que havia ordit la situació actual. I el partit de Montilla, prou que ho sabem, és el mateix que manava, i encara mana, a Madrid. Estava cantat, per tant, que el 18 d'octubre de l'any passat el Ministeri espanyol de la Presidència anunciaria el seu veto a la Iniciativa Legislativa Popular ‘Televisió sense Fronteres' que demanava una llei que garantís la visió de totes les cadenes en català arreu dels Països Catalans. Malauradament, no hi ha hagut res a fer i el govern "amic" de Catalunya ha tancat la porta no sols a una demanda social –ells, que s'omplen la boca de polítiques socials– sinó que n'està impedint el debat al Congrés. I tot plegat amb l'excusa que l'aplicació d'aquesta normativa tindria un cost massa elevat.

Arribats aquí, com és lògic, s'ha intentat recórrer a les instàncies europees. Però també aquesta porta està tancada perquè, com ha dit el portaveu de la Comissió Europea, en matèria de multilingüisme, Dennis Abbott, "la diversitat lingüística és una part important de la identitat d'Europa i creiem que els mitjans de comunicació són essencials per promoure el multilingüisme, però són els estats membres els que controlen els sistemes de transmissió". És a dir, paraules buides destinades a maquillar una realitat que ens diu que la Unió Europea és un club d'estats que es protegeixen entre ells i que els discursos sobre l'Europa dels pobles són una rifada. I així tornem al començament: el Partit Popular fa la feina bruta i tanca els repetidors al País Valencià, el Partit Socialista fa la feina neta i tanca Catalunya en si mateixa.

El Singular Digital , 22/3/2011