No és la pel·lícula de l'any, malgrat els quatre Oscar que ha guanyat, entre els quals el de millor film, millor director i millor actor, però tampoc no és la gèlida peça d'academicisme britànic que alguns hi han volgut veure. Si exceptuem certs moments excessivament emfàtics, no hi ha res gratuït en aquesta història de superació personal amb el rerefons de Hitler al poder i l'esclat de la Segona Guerra Mundial. És interessantíssima, per exemple, la singular relació d'amistat que s'estableix entre el futur rei Jordi VI (Colin Firth) i el seu logopeda (Geoffrey Rush) a partir de l'abdicació del germà del primer, el duc de Windsor, per casar-se amb la nord-americana Wallis Simpson, de qui se sospitaven connivències amb el règim nazi. Les escenes de Firth amb Rush són esplèndides, especialment la del discurs, i el segon, en concret, està exquisit. El més brillant de tot, tanmateix, és l'al·legoria que ens mostra els monarques com a actors i la corona com una escola d'interpretació.