El passat 18 de març, en un article publicat al Diari de Sant Cugat, el secretari del grup municipal d'Esquerra i exconseller nacional del partit, Eduard Anguita explicava les raons per les quals abandonarà la formació després de les eleccions, un cop quedi alliberat del compromís que va contreure amb la ciutadania en les eleccions del 2007. No fa gaire, Anguita i el 12% dels consellers nacionals republicans ja s'havien pronunciat en aquests termes: "Ni Puigcercós ni els seus possibles substituts tenen prou credibilitat per liderar l'independentisme o governar el país". Ara, però, sota el títol "Per què marxo d'Esquerra?", arriba l'adéu definitiu. Vegem-ne alguns fragments:

• "Durant una dècada, m'he entregat utilitzant el que ha estat una eina útil per a l'independentisme d'esquerres. Dissortadament, la reflexió i la realitat imposada em fan concloure que aquesta eina, Esquerra, avui ja no serveix. Dol reconèixer que el partit de Macià i Companys ha entrat en un punt sense retorn."

• "El declivi comença amb l'edició del segon tripartit, signat a corre-cuita i sense consultar les bases, que va defraudar un electorat seduït per l'equidistància en una campanya prematura arran de l'expulsió d'ERC del Govern. Aquesta decisió desorientava l'independentisme i s'imposava una estratègia erràtica per part d'una direcció 'bunqueritzada'. [...] Tot se supedita a una pretesa estabilitat interna i governamental, i destaca l'acord de finançament que perpetua l'espoliació fiscal o la tèbia resposta a la sentència del TC contra l'Estatut. Es produeix un trencament entre ERC i l'independentisme sociològic i no fan cas dels successius fracassos electorals."

• "Paral·lelament als errors d'estratègia (o a l'absència d'aquesta), es produeix un fenomen letal: l'apropiació del partit per part d'un sector minoritari. El conegut congrés a quatre bandes ho afavoreix i eleva una direcció que no integra ni escolta i que promou la sortida d'actius. Alhora, la seva supremacia es trasllada al territori, cercant el control absolut de l'organització i persegueix municipi per municipi i nom per nom els desafectes amb la direcció, encara que això impliqui arrasar valuosos militants i seccions locals construïdes àrduament durant anys."

• "No en va, el capital polític acumulat i el moment històric que vivim no serà liderat per ERC i, en el seu lloc, suren organitzacions independentistes que es perceben progressivament com útils i atractives. És raonable pensar que desenes de milers d'independentistes, com jo mateix, canviarem d'eina per transformar millor: la CUP i Solidaritat Catalana es perfilen com a opcions de futur que deixaran ERC com una emotiva entrada de les enciclopèdies. Aquells que deixem ERC no ens penedim de cap dia de militància, però tampoc volem perdre més temps."

Aquestes paraules d'Eduard Anguita expressen amb claredat el sentiment d'aquelles persones que, en adonar-se de l'ús del seu vot en benefici dels interessos d'una cúpula capaç de les coses més abjectes per retenir el poder -l'homenatge a Samaranch-, han deixat de votar Esquerra. És la mateixa cúpula que, sense sentit del ridícul, va dient que la gent "ens ha deixat de votar per la crisi". Això explica que Joan Puigcercós demani a la direcció de Convergència que depuri responsabilitats internes davant del cas Palau -cosa que està bé- i que exigeixi la dimissió de la vicepresidenta Joana Ortega per haver mentit en el seu currículum -cosa que també està bé-, i que, paradoxalment, aplicant aquest codi ètic, no es depuri a si mateix ni depuri les "responsabilitats internes" del seu partit després d'haver lliurat el govern del país a una força espanyolista com el PSOE i d'haver perdut 450.000 votants. D'aquestes coses, l'independentista ripollenc que penjava banderes espanyoles al seu despatx de Governació no en diu res. I Joan Ridao i la direcció tampoc. Joan Ridao i la direcció, amb més futur com a humoristes que com a polítics, diuen que Esquerra "viu una etapa sòlida de cohesió interna". S'ha de reconèixer que com a acudit és bo. Però esperem que no sigui veritat. Altrament, després de les barbaritats que han comès sense haver dimitit, voldrà dir que han aconseguit fer-ne una secta. I a les sectes, un cop són fora els dissidents, només hi queden els sectaris.

e-notícies , 24/3/2011