La desaparició d'una gran personalitat cinematogràfica, per llunyana que sigui, sempre ens deixa amb la trista certesa que amb ella se'n va també una part de nosaltres, especialment quan es tracta d'actors o d'actrius, perquè són rostres que viuen dins nostre associats a històries, imatges, diàlegs o escenes que ens han colpit o que formen part d'uns moments molt concrets de la nostra vida. Evocar determinades pel·lícules és evocar qui érem quan les vam veure, què fèiem, amb qui vivíem, a qui estimàvem o preguntar-nos què se'n deu haver fet de la persona ens acompanyava aquell dia. Elizabeth Taylor és una d'aquestes grans personalitats, i la seva mort el passat 23 de març, a l'edat de 79 anys, mereix que evoquem la seva vida.

Empesa per la mare, Liz Taylor va fer una prova artística per al paper de Bonnie, la germana petita d'Scarlett O'Hara a Allò que el vent s'endugué, però el pare no hi estava conforme i van haver de passar un parell d'anys abans que, quan en tenia de 10, debutés en un film. Després, curiosament, va ser el pare qui, amb un canvi d'actitud, va aconseguir introduir-la a la Metro, i com que va caure simpàtica als directius dels estudis li van donar més papers. Donetes, concretament, la va rodar als 17 anys, i El pare de la núvia, als 18, la qual cosa la va convertir en una de les poquíssimes actrius que han aconseguit superar davant la càmera la transició de nena a dona. Com a dona, és clar, van arribar els amors. El primer va ser Glenn Davis, un heroi de la guerra de Corea, i més tard Conrad 'Nicky' Hilton, l'hereu de la famosa cadena hotelera, amb qui s'hi acabaria casant -el primer de vuit matrimonis- davant de set-cents convidats i tres mil curiosos. Va ser un matrimoni curt, però. Només vuit mesos. La seva carrera, això sí, continuava endavant i Richard Brooks, un dels directors nord-americans que millor han comprès la psicologia femenina va dir: "Elizabeth Taylor és, en primer lloc, una bellesa. Després, una combinació de nena i de meuca. Tercer, vol estimar apassionadament i ser estimada. I, finalment, amaga alguna cosa".

Quan va rodar Love is better than ever es va enamorar del director, Stanley Donen, però l'estudi no hi estava conforme i com que la tenia sota contracte la va enviar a rodar un film a Anglaterra per separar-los. Llavors, el magnat Howard Hughes li va prometre un milió de dòlars i un estudi per a ella sola si es casava amb ell, però ella el va rebutjar. En canvi, es va casar amb Michael Wilding i després amb Mike Todd. De Todd va dir: "Per què me l'estimo tant? Perquè la primera vegada que em va fer l'amor vaig pensar que el meu cor deixava de bategar". Todd, val a dir-ho, li havia regalat en un sol dia un Renoir, un abric de visó i un braçalet de diamants. Però un any després Todd moria en un accident d'aviació i ella salvava miraculosament la vida gràcies a un virus que li havia impedit viatjar.

El següent afer sentimental va ser l'actor Eddie Fisher, marit, aleshores, de Debbie Reynolds, que va ser un escàndol perquè la Reynolds encarnava la dona de classe mitjana conservadora amb qui s'identificaven milions de dones arreu del món. Al cap de poc, tanmateix, la història es va repetir a l'inrevés i va ser ella qui va deixar Fisher per Richard Burton, a qui va conèixer durant el rodatge de Cleòpatra. L'escàndol, motivat perquè tots dos eren persones casades, va ser tan gran que el congrés dels Estats Units es va plantejar declarar-los persones non grates.

El contracte de la Taylor a Cleòpatra estipulava un salari de 125.000 dòlars per quatre mesos de rodatge, 50.000 dòlars més per cada setmana addicional, 3.000 dòlars setmanals per a despeses, mitjà de transport per a ella i la seva família, una còpia en 16 mm del film i un rodatge fora dels Estats Units que li permetés defugir els problemes fiscals. Gràcies a això, l'actriu va obtenir per Cleòpatra uns ingressos superiors als dos milions de dòlars. I és que el rodatge es va eternitzar per diverses raons, les dues primeres de les quals van ser una malaltia de la mateixa Liz Taylor i una climatologia adversa que no permetia aprofitar el temps rodant escenes en què ella no intervenia. Veient el desastre, les empreses d'assegurances van demanar que la Taylor fos substituïda per Marilyn Monroe, una de les candidates, al costat de Susan Hayward, Brigitte Bardot, Kim Novak i Audrey Hepburn, i tot seguit, el director Rouben Mamoulian es va declarar impotent per seguir endavant amb el film i se'n va fer càrrec Joseph L. Mankiewicz, que va refer el guió de dalt a baix. I, ves per on, quan les coses començaven a anar bé, la Taylor, víctima d'una gravíssima pulmonia, va patir una traqueotomia. Finalment, per sort, es va recuperar i no va ser substituïda. Els qui sí que van ser substituïts van ser els dos protagonistes masculins. Van marxar Peter Finch i Stephen Boyd i van arribar Rex Harrison i Richard Burton.

La filmografia posterior d'Elizabeth Taylor, sumada a títols com Gegant, amb Rock Hudson i James Dean, L'arbre de la vida, amb Montgomery Clift, La gata sobre la teulada de zenc, amb Paul Newman, i De sobte, el darrer estiu, rodada parcialment a Catalunya, s'amplia amb Hotel Internacional, Castells a la sorra, Reflexos en un ull daurat, i, entre d'altres, L'únic joc de la ciutat. Tanmateix, la pel·lícula més important d'aquell període, és Qui té por de Virginia Woolf?, basada en l'obra teatral d'Edward Albee, per la qual va guanyar el seu segon Oscar.

Després, amb el pas dels anys, va arribar el declivi i Elizabeth Taylor es va allunyar a poc a poc del cinema per concentrar-se en causes humanitàries. Una d'elles, com a presidenta de la Fundació Americana per la Investigació de la SIDA. Aquestes paraules són seves: "En aquest llit d'hospital he tingut molt de temps per pensar, per fer balanç de la meva vida, per lamentar-me dels molts errors que he comès i per alegrar-me dels bons moments que he viscut. Encara que els metges i la meva família m'han amagat moltes coses, jo sé que la situació no és gens positiva i he començat a preparar-me per quan arribi el moment. Tinc por de la mort, però el cert és que ningú no viu eternament. He estimat i he estat estimada. Què més li puc demanar a la vida?".

e-notícies , 28/3/2011