És innegable que les desigualtats entre homes i dones han disminuït força aquests darrers anys i que la dona ha deixat de ser un ciutadà de segona categoria a Europa, on les Constitucions estatals diuen que ningú no pot ser discriminat per raons de sexe, raça o religió. Però ja sabem que una cosa són les paraules i una altra els fets. I la prova és el greuge comparatiu de caràcter salarial que encara pateixen les dones amb relació als homes a l'empresa privada. Fins i tot a l'administració pública. Sense anar més lluny, Solidaritat Catalana i Reagrupament de Sant Quirze del Vallès, que concorren plegats a les eleccions municipals del proper 22 de maig, han promès que la seva entrada a l'Ajuntament acabarà amb la discriminació actual que encara pateixen algunes treballadores del consistori governat per CiU-PSOE.

Tanmateix, hi ha discriminacions molt més subtils que aquestes i que passen desapercebudes de tan normals com semblen. Masclisme social, podríem dir-ne. El llenguatge, concretament. Fixem-nos que són moltes les paraules que tenen un sentit positiu en clau masculina i negatiu en clau femenina. La paraula puta, per exemple. Ser una puta, ja ho sabem, és sinònim de meuca, però ser un puta és sinònim d'intel·ligent, de viu, de llest, d'espavilat. És a dir, que una dona, a diferència d'un home, no pot ser mai una puta en sentit positiu com a sinònim de dona intel·ligent, viva, llesta o espavilada. I això en català, perquè en espanyol hi ha també una notable diferència entre ser un zorro i ser una zorra. Tampoc no és el mateix ser un home públic que ser una dona pública, o un home mundà que una dona mundana, o un professional que una professional. De fet, diem que hi ha dones de la vida però no pas homes de la vida. I entre els sinònims de coratge hi trobem collons, ous, pebrots... No tenir collons, ous o pebrots sempre és molt negatiu.

Pel que fa als comportaments, la vida quotidiana constitueix una font inesgotable de petites mostres. Fixem-nos, posem per cas, en les poquíssimes dones que surten soles de nit. En un restaurant, de nit, hi veiem parelles, colles, dos amics, dues amigues, homes sols..., però difícilment hi veiem dones soles. A l'hora de dinar, sí, naturalment. Però el sopar és una altra cosa. I una altra imatge que tampoc no sovinteja és la d'una dona al volant d'un vehicle en què també hi viatja la seva parella masculina. Sabem que són milions les dones catalanes que condueixen, però, curiosament, són ben poques les que ho fan amb el marit o el company al seient del costat. Fins i tot en els casos en què cadascun té cotxe propi, el cotxe escollit quan la família es desplaça en cap de setmana gairebé sempre és el de l'home. "És que el de l'home és més gran i més potent", pot dir algú. D'acord. Però, per què ha de ser més gran i més potent el de l'home que el de la dona? I, encara que sigui així, per què la dona no ha de poder conduir el cotxe més gran i més potent?

Com veiem, hi ha una llista infinita de detalls que configuren el masclisme social i que hauríem de revisar. La majoria, a més, provenen d'homes que no són pròpiament masclistes i de dones que no estan pas en contra de la igualtat. El problema és la inèrcia. La inèrcia d'aquests comportaments està tan arrelada que semblen lògics i naturals. Però no ho són. Val la pena reflexionar-hi.

e-notícies , 18/4/2011