Francament interessant l'obra Desclassificats, de Pere Riera, que el passat 13 de maig es va estrenar al Teatre-Auditori de Sant Cugat. En dir interessant no em refereixo al muntatge –ja en parlarà en aquestes pàgines l'amic Eduard Jener–, sinó al tema que aborda, que és un tema universal: la relació entre els mitjans de comunicació i el poder. Aquí, aparentment, els corruptes són els polítics –el president d'un país imaginari i el seu secretari de premsa–, cosa que fa que l'obra es guanyi de seguida la complicitat de l'espectador, mentre que la persona amb valors ètics i morals és la periodista televisiva. Però la realitat és molt més complexa que tot això i ben aviat veiem que la naturalesa humana no fa distincions i que els interessos personals de la periodista acaben passant per damunt de la seva integritat professional. Ella també troba raons per callar. Al marge de l'obra, però, podem fer-nos unes quantes preguntes. Tot s'hi val per destruir l'adversari? És just que un bon president hagi de dimitir no pas per haver traït els seus, sinó per un pecat de joventut? És lícit revelar les febleses d'un polític amb l'objectiu de destruir-lo? Per què la televisió pública degrada malèvolament determinats polítics, mostrant-los emmanillats i amb les seves pertinences en bosses d'escombraries, i en protegeix d'altres malgrat que la seva vida privada traeix i vulnera els principis en nom dels quals demanen el vot? On era, per exemple, l'ètica periodística de la premsa catalana que l'abril de 2010 no va posar el tripartit contra les cordes pel seu homenatge amb els màxims honors a un dirigent feixista com Samaranch? És bo pensar en aquestes coses, perquè quan el periodisme no és impertinent esdevé submís i quan esdevé submís deixa de ser periodisme per convertir-se en col·laboracionisme.