Amb relació al nou Estatut de Catalunya, ha circulat aquests dies una mentida difosa indistintament pels claudicants catalans i el PSOE que distorsiona la realitat i condueix a error; una mentida que pretén donar-nos garsa per perdiu, tot i que amb finalitats diferents segons qui la diu. Em refereixo al fet de presentar com un gran avenç allò que no és res més que una millora insubstancial. Una millora pot ser ben rebuda, no hi ha dubte, però no és un avenç, és una reforma. Un avenç, en canvi, no sols implica una millora, sinó que constitueix un progrés, una evolució. I el nou Estatut de Catalunya no és un avenç, és una millora insignificant. Una millora indigna, per ser més precisos, tractant-se del reconeixement jurídic d’una nació.


En aquest sentit, em permetrà el lector que li posi un exemple. Imaginem un jove de trenta anys que per raons diverses, entre les quals uns pares dominants interessats a retenir-lo, continua vivint amb la seva família sense el més mínim projecte d’emancipació, però conscient que les seves condicions de vida en aquella casa no poden ser les mateixes que quan tenia catorze anys. Aquest jove, conseqüentement, convoca una reunió familiar i proposa als seus pares una millora de les esmentades condicions a fi de mantenir la convivència tot explicant-los que les seves necessitats han canviat i que el marge de llibertats ha de ser superior. La seva proposta és que a partir d’aquell moment, independentment de l’opinió dels pares, l’hora límit per tornar a casa no serà les deu de la nit sinó les onze. Es produeix un gran debat i després de moltes discussions, els pares, a contracor, com a mal menor, accepten. Què és el que ha succeït? El jove immadur ha avançat, ha crescut com a persona, o simplement ha millorat les seves condicions de vida en aquella casa? És evident que no hi ha avenç, només millora, perquè la proposta de reforma feta pel xicot és conseqüència de la seva immaduresa com a persona. Incapaç d’independizar-se com correspon a la seva edat, mancat d’autoestima i de confiança en ell mateix, ha decidit que no és prou fort per tenir la seva pròpia casa i viure d’acord amb les seves pròpies llibertats. És a dir, que s’autoimposa la negociació permanent d’aquestes llibertats amb algú que, per principi, sempre les jutjarà excessives.

Es pot donar el cas que aquest jove, conscient de la seva pusil·lanimitat, pretengui autoenganyar-se i enganyar els seus amics dient que la seva vida ha experimentat un gran avenç, però serà mentida. Estarà maquillant la realitat i presentant una millora raquítica com un acte d’independència personal, quan tothom sap que els seus amics tenen la seva pròpia casa i prenen les seves pròpies decisions mentre que ell continua ocupant una cambra a casa dels pares i negociant amb ells el règim de convivència.

Doncs bé, el nou Estatut de Catalunya és això: una millora escardalenca del règim de convivència dintre del marc estatal espanyol, en absolut un avenç cap a un Estat federal, com s’ha dit, i molt menys encara vers la independència i la constitució d’un Estat propi. Quan algú fa obres a la cuina de casa seva és que ha decidit cuinar-hi durant molts anys, i quan un pres sol·licita un llit nou és que no té la més mínima intenció de fugir. En ambdós casos hi ha millores, però les parets que circumden la vida d’aquelles persones continuen essent les mateixes.

En aquesta història, els partits del sí estan molt interessats a fer-nos creure que la cuina i el llit nous suposen un avenç galàctic per a Catalunya; el Partit Popular i els seus acòlits, per la seva banda -com els pares del jove de trenta anys-, s’escandalitzen i afirmen que les esmentades reformes amaguen, de fet, un projecte per abandonar la casa. En realitat, però, uns i altres posen de manifest les seves mancances. Els primers demostren que són incapaços de fer de Catalunya una nació adulta, és a dir, un Estat independent, i els segons evidencien la incapacitat espanyola per assumir cap altre pacte de convivència que no sigui el del sotmetiment del Parlament català al Parlament espanyol. Per això ha estat tan trist el resultat del referèndum de l’Estatut, perquè ha deixat ben clar que els catalans no volem adonar-nos que la normalitat en l’edat adulta no consisteix a viure tutorizat o sotmès a la voluntat d’un tercer. La normalitat, l’autèntica normalitat, consisteix a fer justament tot el contrari. Així passa amb les persones i així passa amb les nacions, perquè les persones i les nacions adultes no permeten que ningú decideixi per elles.

Arribats aquí, hi ha algunes preguntes pertinents a fer: després d’aquest referèndum, després de la derrota del no de la dignitat, on queda la nació catalana? Amb quina autoritat moral gosarà Catalunya fer-se dir nació, després del patètic espectacle de submissió que ha demostrat? Amb quins arguments blasmarà el botxí, si ha estat ella mateixa qui s’ha posat la corda al coll? És bo tenir en compte aquests detalls, ja que un milió vuit-cents mil catalans han proclamat que el que és normal no és que el jove de trenta anys s’independitzi sinó que visqui a casa dels seus pares. Ebris de victòria, no s’han adonat que, diguin el que diguin les urnes, la por a decidir per un mateix sempre serà una anomalia. Una anomalia terriblement malaltissa que només podrà ser esmenada retornant-li al subjecte la seva dignitat.

“I quins efectes pràctics té la dignitat?”, es preguntarà algun lector, “Com s’avança per mitjà de la dignitat?”. D’entrada cal dir que la dignitat, per si mateixa, és el millor blindatge contra l’autodestrucció. I en el nou Estatut de Catalunya hi ha elements autodestructius des d’un punt de vista nacional, ja que el text aprovat a Madrid suposa una legitimació d’Espanya com a marc nacional dels catalans. Quan algú, de bona fe, ens diu que estem vivint una oportunitat única per avançar en l’autogovern, no s’adona de l’estupidesa del seu raonament, no s’adona que córrer pel passadís de casa pot ser un bon exercici però no porta enlloc. Cap pres no avança per molts quilòmetres que faci al pati de la presó. Per això, quan se’ns parla d’una oportunitat única, és com si se’ns digués que hem de quedar-nos a Espanya perquè ara hi mana un senyor que és bona persona. I què passarà quan aquesta bona persona tingui majoria absoluta? Quin pla tenen previst els claudicants per quan aquesta situació s’esdevingui?

La solució, atès que les portes del veritable autogovern estan tancades, consisteix a desafiar Espanya amb saviesa tot posant-la en evidència davant del món. És a dir, mostrant la seva naturalesa antidemocràtica. Cosa, per cert, molt fàcil de fer si tenim en compte aquests tres aspectes: un, que no reconeix el dret del Parlament de Catalunya a convocar un referèndum d’autodeterminació; dos, que té una llei específica segons la qual “l’exercici de les potestats de convocar o promoure consultes per qui no les té legalment atribuïdes és perfectament controlable per vies diferents de la penal”; i tres, que en la seva Constitució oposa l’exèrcit a les urnes. Aquesta és la fotografia que cal mostrar al món per tal que el món sàpiga qui és realment Espanya. Aquesta és la fotografia que Espanya tem perquè és la que ha de canviar el curs de la nostra història.

Racó Català , 19/6/2006
Diari de Sant Cugat , 30/6/2006