Fa cosa d'uns dies, un diari català feia aquesta pregunta als seus lectors: "Els actors de teatre han de poder fumar a l'obra si el guió així ho demana?" I les dues respostes majoritàries -el 70% d'una participació global de 1.852 persones- van ser les següents: "Sí, fumar a escena pot ser un recurs narratiu" i "Sí, perquè vetar-ho seria aplicar la censura". És a dir, que només el 30% de les opinions recollides era favorable a la prohibició de fumar als escenaris, ja fos adduint que infringiria la llei antitabac o que el fum de la cigarreta d'un actor podria molestar el públic assistent. Aquesta enquesta, com sabem, tenia el seu origen en la denúncia que va fer per aquest motiu un espectador de l'espectacle Hair, Love & Rock Musical, representat al Teatre Apolo de Barcelona, a mitjan del passat mes de febrer, i en la curiosa reacció immediata de l'Agència de Salut Pública de Barcelona, que va amenaçar els responsables de l'obra amb una sanció si continuaven fumant. Tot plegat, evidentment, sembla el joc dels disbarats, però són fets reals que han generat un dels debats més absurds i ridículs dels darrers anys. Ja ho diuen que qui no té feina el gat pentina, i l'espectador que va posar la denúncia en deu tenir poca, de feina.

Ben mirat, però, més que un acte reflexiu, el fet en qüestió sembla la irada i venjativa reacció d'un fumador que, enfurismat per la prohibició de fumar en bars i restaurants, va decidir fer la guitza a l'espectacle esmentat. No m'estranya que els productors Roger Peña i Joan Lluís Goas qualifiquessin de "lamentable i estrambòtic" l'advertiment de l'Agència municipal i que reivindiquessin que "tota manifestació artística o cultural hauria d'estar protegida per llei de la ximpleria i de la irracionalitat". Per sort, s'ha imposat el seny, la denúncia no ha seguit endavant, en comprovar-se que els actors i les actrius no fumaven tabac sinó una barreja d'herbes medicinals, i s'ha evitat un despropòsit que hauria establert una jurisprudència de greus conseqüències en el món teatral.

Aquesta resolució, tanmateix, tot i ser satisfactòria, no hauria d'entelar la coacció psicològica que suposa per als creadors teatrals. Coacció psicològica en el sentit que els empeny a desnaturalitzar els seus personatges o a modificar la representació d'obres clàssiques en què el tabac és un element més de la història. Les televisions públiques, per exemple, conscients de la força inductiva de la imatge, mesuren molt els hàbits dels personatges de les seves sèries i cada cop és més difícil veure-hi algú fumant. A mi, això, en principi, no em sembla ni bé ni malament, però hi veig una limitació absurda en el fet que l'autor hagi de renunciar a la condició de fumador d'un personatge quan és obvi que aquest tret específic podria enriquir-ne el perfil. Per això penso que hauríem d'anar molt amb compte amb aquestes coses i evitar caure en la beneiteria o, el que és pitjor, en la barbaritat d'acabar esborrant digitalment les cigarretes de les pel·lícules antigues o manipulant les escenes en què hi apareixen persones fumant. En una societat cada cop més conservadora i obsedida per la seguretat, com la nostra, ja tot és possible. Si hem arribat a l'extrem -i a la befa- d'instal·lar càmeres de videovigilància a la plaça de George Orwell de Barcelona, justament la plaça de l'home que les va predir com a eines de control de l'individu per part del poder, o a acolorar El carrer 42, creada per un geni meravellós del blanc i negre com Busby Berkeley, em temo que res no ens aturarà a l'hora d'eliminar els Gauloises que fumava Jean-Paul Belmondo a À bout de souffle o la pipa d'Orson Welles a Ciutadà Kane.

e-notícies , 23/5/2011