Hi ha molta melangia en aquesta pel·lícula de Woody Allen, és cert, però no importa perquè és senzillament deliciosa. És una petita, original i acollidora meravella que es fa estimar de dalt a baix i que quan arriba a la seva fi voldríem que continués indefinidament com si estiguéssim fent un viatge en el temps i el retorn al present se'ns fes enutjosament inoportú. Tanmateix, Midnight in Paris tracta justament d'això, de valorar el present com a escenari real de la nostra vida sense caure en el parany d'idealitzar un passat que mai, quan va ser present, no va tenir res a veure amb la imatge que ens n'hem fet. Ens fa por la mort i, com Gil Pender, el protagonista del film, cerquem amb delit la manera de perpetuar-nos. Per això Pender, que vol ser escriptor, adora Scott Fitzgerald, T.S. Eliot, Gertrude Stein, Hemingway, Dalí, Buñuel, Picasso, Cole Porter..., perquè creu que ells, amb les seves obres, sí que han sobreviscut a la seva pròpia mort. Un encant de pel·lícula. No us la perdeu.