Confesso que Dominique Strauss-Khan, exdirector del Fons Monetari Internacional (FMI), no m'inspira cap simpatia. Ni simpatia ni antipatia, senzillament m'és indiferent. Des del punt de vista professional, se'n canten excel·lències, i, des del personal, els mitjans francesos el presenten gairebé com un "obsés sexual". Tanmateix, en espera encara de saber-ne la veritat, el més ètic és no jutjar. Strauss-Khan, com sabem, ha estat acusat d'intentar violar l'Ophelia, una dona de fer feines a la cambra 2.806 de l'hotel Sofitel de Manhattan on s'allotjava. Segons l'informe elaborat pel detectiu Steven Lane, de la brigada de víctimes especials del districte, Strauss-Khan, que sortia despullat de la dutxa, va tancar la porta de la cambra, es va llançar a sobre de la dona només veure-la, li va tocar els pits, va mirar de treure-li les mitges i de tocar-li la vagina i, tot seguit, va fer que la dona establís contacte oral amb el seu penis un parell de cops. Tot plegat implicaria els següents càrrecs: acte criminal sexual en primer grau, intent de violació en primer grau, abús sexual en primer grau, retenció il·legal en segon grau, abús sexual en tercer grau i tocaments. La versió de l'Ophelia, que té 32 anys i és guineana, afegeix més detalls, com ara que la va llançar sobre el llit i que va ser allà on va fer les coses descrites. I pel que fa a les proves, s'ha confirmat que les restes de semen trobades a la brusa de la noia pertanyen a l'acusat. Això significa que, segons quin sigui el veredicte del jurat, Strauss-Khan podria ser condemnat a 74 anys de presó.

Arribats aquí, és evident que tots tendim a posar-nos al costat de la víctima i a condemnar el presumpte culpable. És una reacció lògica que es veu enfortida, en aquest cas, pel fet que Strauss-Khan és una persona poderosa i la denunciant és d'origen humil. I encara més quan ens assabentem que l'acusat té una certa fama de faldiller. Vull dir que totes les peces encaixen de tal manera que gairebé no cal donar-hi més voltes. Strauss-Khan és culpable. Cas tancat. Això, a més, és molt bo per a l'Estat de dret, perquè ens fa pensar que, malgrat els abusos de poder que es cometen sota el seu aixopluc, de tant en tant s'encén un petit llum que ens hi reconcilia. I a la premsa li encanten aquestes històries entre Davids i Goliats. No és estrany que ara s'escorcolli el passat de Strauss-Khan per mirar de trobar -sempre amb voluntat d'informar, naturalment- persones i situacions que refermin la imatge que en tenim. Així és com se'ns ha recordat que l'any 2008, Strauss-Khan va mantenir un idil·li amb una 'subordinada' del Fons Monetari Internacional. Però si la premsa digués els noms dels polítics catalans que mantenen o que han mantingut 'idil·lis' amb 'subordinats' n'hi hauria per empaperar tot el Parlament. Curiosament, però, són idil·lis que només s'esbomben quan convé carregar-se algú. Amb això no estic pas lamentant que se silenciïn. Al contrari, em sembla que de les relacions lliures entre adults ningú no n'ha de fer res. Només remarco la curiosa publicació de certes informacions sobre afers no delictius tot fent els ulls grossos davant pràctiques sexuals veritablement denunciables, com per exemple les que s'atribuïen a Samaranch en moltes redaccions de diaris, ràdios i televisions però que mai no es deien en veu alta.

És molt probable que Strauss-Khan sigui culpable dels fets de què se l'acusa i que en la seva persona coincideixin els factors de "masculinitat, poder i sexualitat" que Dones en Xarxa li ha atribuït. Però sense desmerèixer els intel·ligents arguments d'aquest col·lectiu sobre la violència de gènere -els subscric tots de dalt a baix-, em sembla precipitat el desfici amb què han dictat sentència condemnatòria sobre una persona que encara no ha estat jutjada. Com diu allà mateix la psicòloga Elisa Sánchez, "convé esperar la sentència i no jutjar abans". Si persones cultes, reflexives i analítiques es comporten així l'any 2011, ja podem imaginar-nos com eren els linxaments en vida dels nostres avantpassats.

e-notícies , 30/5/2011