Cada campanya té algun tret que la caracteritza, més enllà de les anècdotes i picabaralles que es puguin produir, i la que acabem de viure es podria definir com la campanya del cinisme. El cinisme d'una autoanomenada esquerra –d'esquerra només en té el nom– que és vocacionalment espanyolista i que necessita algú més a la dreta perquè el contrast l'afavoreixi. Aquest, concretament, és el cas del PSOE de Catalunya amb relació a CiU o de CiU amb relació al PP. Talment com els actors de cinema que, a fi de semblar més alts, necessiten que els seus companys de repartiment siguin més baixets. Alan Ladd, per exemple, va necessitar que li posessin uns taulons sota la sorra de la platja a El nen del dofí, de Jean Negulesco, per interactuar amb Sophia Loren. D'aquesta manera, molta gent sortia del cinema convençuda que Ladd era "un home d'alçada".

El cas dels socialistes catalans, tanmateix, és ben galdós, perquè tot i l'evidència que si CiU no existís l'haurien d'inventar, el cert és que no han guanyat mai unes eleccions al Parlament de Catalunya. Mai. Les han perdudes absolutament totes. És a dir, que ni tan sols, per contrast o amagant taulons sota la sorra, no han aconseguit mai entabanar la societat. Més aviat al contrari, ja que cada contesa electoral els va esquifint més i més fins al punt que, tot parafrasejant una deliciosa novel·la de Richard Matheson, en podríem dir ‘el partit minvant'. I això és així perquè en uns temps en què l'independentisme creix espectacularment –sense lideratge, però creix– el discurs fossilitzat dels socialistes no té cap altra destinació que un museu. I una bona prova d'això és el cinisme a què s'han vist obligats a recórrer per afrontar les eleccions municipals d'enguany i que, com no podia ser de cap altra manera, els han suposat un fracàs tan estrepitós com el de les eleccions del 2010 al Parlament.

Estem parlant d'un cinisme que s'ha manifestat promovent manifestacions gremials en contra de les retallades del govern, manipulant la societat amb discursos sobre la reducció de drets socials i fabricant eslògans electorals d'aquest nivell: "Encara necessites més retallades?". El més trist, però, és que Iniciativa –que no s'adona que el seguidisme del PSOE li dóna un soci però li pren creixement– s'hi ha afegit amb discursos i eslògans encara més demagògics com aquests: "Que no et retallin el futur" o "Podran retallar moltes coses, però no podran retallar les teves idees". Francament, quan algú ha de recórrer a aquesta mena de frases és que, d'idees, en té molt poques. Tot plegat, pura desqualificació de l'adversari sense cap argument que digui com es poden finançar els drets socials sense diners o com es poden mantenir una sanitat, unes infraestructures i un ensenyament òptims en un país que pateix l'espoliació del 10% del seu PIB per part d'un altre país. Res de res. Ni una línia sobre aquesta qüestió. I és que si hi ha una cosa que és inqüestionable per a socialistes i ecosocialistes és la unitat d'Espanya. Aquesta unitat, per més que ofengui la memòria de moltes de les víctimes que diuen respectar quan parlen de ‘memòria històrica' –i en paradoxal concordança amb els botxins–, és sagrada. Espanya és una religió i la independència de Catalunya és una heretgia. Per això Miquel Iceta ho va dir ben clar: "Combatrem l'independentisme". I per això, també, entre l'opció de ser lliure o captiu, que plantejaven les consultes per la independència, Dolors Camats deia que hi faltava l'opció del mig. És a dir, la de ser mig lliure. Divertit. El problema és que la llibertat no admet termes mitjans. O s'és lliure o no se n'és. La resta és literatura.

De tota manera, les coses queden clares quan veiem que aquests dos partits estan en contra d'un concert econòmic com el del País Basc per a Catalunya, adduint que "seria insolidari". Però insolidari amb qui? Amb la nació espanyola? Que no havíem quedat que no són nacionalistes? Que no havíem quedat que són universalistes? Com és, aleshores, que condemnen Catalunya a l'espoliació permanent tot privant-la de ser solidària amb els pobles del món que veritablement passen fam? Curiosa filosofia d'esquerres, aquesta, que ens obliga a ser solidaris amb els rics. El cert, com diem, és que som víctimes d'un robatori ferotge, vergonyós, humiliant i insostenible de 22.000 milions d'euros anuals que ens abocarà cada cop més a unes retallades en drets socials infinitament més perverses que les actuals i, consegüentment, a la desaparició com a nació. Per tant, no es pot ser veritablement d'esquerres sense ser independentista per la senzilla raó que totes les polítiques socials a Catalunya –totes, totes–, passen, ineludiblement, per la seva independència nacional. Però ja sabem que fer demagògia davant de la seu del govern de Catalunya és més fàcil que enfrontar-se a l'amo espanyol. Sobretot si l'amo, és a dir, l'espoliador, és de la mateixa corda política que el demagog. Tot s'hi val per emmascarar la realitat i fer combregar la societat amb rodes de molí. Ves quines coses més curioses que té la vida: abans l'independentisme el combatien els franquistes i ara ho fan els federalistes.

El Singular Digital , 7/6/2011