Quan vaig veure per primer cop la paròdia que el programa Polònia, de TV3, feia de Felip Puig, com a conseller d'Interior amb un bat de beisbol a la mà, vaig pensar que havien anat massa lluny. És cert que sempre ha tingut una manera de parlar inflamada en referir-se als seus adversaris polítics, però la imatge del bat de beisbol em semblava excessiva. Dissortadament, després de la càrrega policial contra l'Acampada de la plaça de Catalunya de Barcelona, són moltes les persones que reconeixen que la paròdia és tot un encert. I no només per la violència dels antiavalots a les seves ordres, sinó per la impostura que ha mantingut en les insostenibles justificacions que s'ha tret de la màniga.

Presoner d'una incontinència verbal il·limitada, Puig ha arribat a dir coses que ofenen la intel·ligència i que el presenten com una persona profundament autoritària i intolerant sense cap altre recurs mental que l'ús de la violència per imposar la seva voluntat. Per això és molt probable que no sigui conscient del mal que ha fet i que està fent al seu partit tot donant carnassa a la demagògia d'ICV, que en demana la dimissió, i del PSOE de Catalunya, que el critica. Dic carnassa, perquè és increïble que ICV gosi demanar la dimissió de Puig tenint en compte que va mantenir Joan Saura en el mateix càrrec malgrat les reaccionàries atzagaiades que va cometre al costat de Joan Boada, director general d'Interior. Saura i Boada mai no van dimitir, i si la política catalana hagués anat d'una altra manera encara hi serien. I pel que fa als socialistes, hi ha imatges que mostren el comportament violent de la Guàrdia Urbana en l'Acampada i la coresponsabilitat de Jordi Hereu en els fets. Per altra banda, les incíviques i inadmissibles agressions d'un sector dels indignats a alguns diputats i periodistes, quan els primers entraven al Parlament, el 15 de juny, són filles de la violència policial del 27 de maig.

Heus aquí algunes de les perles que Felip Puig ha repetit aquests darrers dies:

• "La policia no va fer el primer pas."

• "[La resposta violenta] no va ser contra tots els acampats, sinó contra aquells que agredien o obstaculitzaven."

• "En un moment determinat, la policia no pot discriminar [entre violents i no violents]."

• "Si alguna cosa no va anar bé, va ser perquè la gent es va resistir a la policia."

• "Si posem la policia als peus dels cavalls, si l'acabem desprotegint des d'un punt de vista físic, i també jurídic, legal i personal, no tindrem policies a les unitats antiavalots."

• "Els antiavalots sí que van identificats. Passa, però, que porten la identificació sota l'armilla."

Francament, tanta hipocresia esborrona. És mentida que la policia no fes el primer pas. I tant que sí! El primer pas el va fer Felip Puig utilitzant com a excusa el partit del Barça a la Champions per desmantellar l'Acampada. I la prova és que no es van endur només objectes perillosos, com ara pals, sinó també el menjar i els ordinadors. Aparells, aquests últims, que eren llançats als camions i posteriorment amuntegats en un dipòsit de la Guàrdia Urbana com si fossin runa. Per altra banda, és una vella tàctica policial fabricar la coartada que li permeti actuar allà on la legalitat li ho impedeix. El Barça i la "neteja" de la plaça de Catalunya eren la coartada per presentar-se armats fins a les dents en una concentració pacífica i sostreure'n els efectes personals. És clar, a partir del moment que la víctima de la sostracció s'hi resisteix, la coartada està servida i la pluja de cops de porra ja pot començar. Recordem, a més, que, malgrat que els advocats dels concentrats van arribar a les set del matí, els antiavalots no els van deixar entrar a la plaça -és a dir, travessar la rotllana del setge policial- fins onze hores més tard.

L'obligació de la policia és protegir en tot moment les persones pacífiques de les persones violentes. Això no admet discussió. I si cabia la possibilitat que entre els celebrants de la victòria del Barça s'hi infiltrés gent violenta, el deure del conseller d'Interior era protegir la gent pacífica, no pas apallissar-la. És a dir, que l'autèntica operació policial havia d'haver consistit en l'encerclament de la plaça la nit de l'endemà per evitar que hi accedissin els violents tot defensant, així, els qui no tenien intenció d'atacar ningú. Puig i els seus antiavalots, en canvi, van fer una cosa molt diferent, van apallissar els pacífics per evitar que els apallissessin els violents. En aquest sentit, la frase "en un moment determinat, la policia no pot discriminar", és ben il·lustrativa de la mentalitat del seu autor.

Diguem, finalment, que si hi ha algú que no té cap pretext, cap ni un, per violar la llei en un Estat de dret és justament la policia amb el responsable d'Interior al capdavant. I mai no es pot defensar la llei mitjançant la seva violació. Tanmateix, Felip Puig i els seus antiavalots ho van fer. Ho van fer actuant violentament contra persones assegudes a terra i amagant la seva identificació perquè cap ciutadà no els pogués denunciar. Això sol ja és repugnant, però encara ho és més el cinisme de Puig quan es burla de tothom adduint que no és veritat que els agents no anessin identificats. L'únic que passava, segons ell, és que la identificació no es veia perquè quedava "sota l'armilla". Però quan un ciutadà veu vulnerat el seu dret a saber quin funcionari públic l'està apallissant o quan un periodista no pot identificar aquest funcionari amb la seva càmera per tal que l'agressió no quedi impune, s'està produint un delicte. I el seu autor principal, en aquest cas, és el titular d'Interior. És, per tant, Felip Puig qui el passat 27 de maig va violar la llei ocultant "sota l'armilla" la identificació personal dels seus agents. Les normes obliguen a la visibilitat d'aquesta identificació i no hi ha cap eximent que permeti incomplir-les. Cap eximent. Només hi ha, per part de Felip Puig, la voluntat de retenir el seu càrrec fent-se el simpàtic davant els antiavalots tot garantint-ne la impunitat. "Primer és la integritat dels agents", diu Puig sense avergonyir-se'n. Doncs no, senyor Puig. Primer no és la integritat dels agents. El primer en una societat democràtica són els ciutadans. El primer deure d'un xèrif, per dir-ho en un llenguatge que li resulti familiar, no és la integritat de l'home de la placa, sinó la integritat de les persones que en virtut d'aquesta placa s'ha compromès a preservar. I és, justament la clara identificació dels antiavalots allò que, arribat el moment, pot salvaguardar-los de falses acusacions. De la mateixa manera que no hi pot haver un piròman al capdavant del cos de bombers, tampoc no hi poden haver persones que, metafòricament parlant, es passegin amb un bat de beisbol pel govern de Catalunya.

e-notícies , 16/6/2011