El passat 15 de juny, davant el Parlament de Catalunya, es van produir uns fets vergonyosos i inadmissibles que han desacreditat el moviment dels anomenats indignats. Ja sabem que no és pot posar tothom en el mateix sac i que els indignats pacífics eren majoria. Però la protesta –totalment legítima– no va ser una acció mancada de càlcul. Vull dir que ja estava prevista de feia dies i que, per tant, van tenir força temps per crear el seu propi cos de seguretat i neutralitzar-ne els sabotejadors. De la mateixa manera que la nit de la victòria del Barça els antiavalots dels Mossos d'Esquadra, en lloc de carregar contra els acampats, haurien d'haver-los protegit de l'agressió dels violents externs, també els indignats pacífics, que són la majoria, haurien d'haver protegit els parlamentaris dels hipotètics violents del col·lectiu. No és equitatiu exigir responsabilitats als Mossos per la seva violència i defugir-ne les pròpies quan els violents pertanyen o s'infiltren al teu col·lectiu. Encara que es tracti d'uns violents entre els quals hi pot haver de tot, des d'energúmens incapaços de viure en col·lectivitat fins a talps enviats pel sistema per desacreditar-ne la dissidència. En tot cas, era una paradoxa veure manifestants amb un cartell que reivindicava els valors de Gandhi mentre un altre sector agredia parlamentaris i periodistes. La violència, en qualsevol de les seves manifestacions, inclòs l'insult, és la més viva expressió de la impotència intel•lectual. No hi ha res tan repugnant com la violència. No és amb crits, vituperis o puntades de peu com la raó es fa respectar, sinó per mitjà d'una fermesa silenciosa que sacseja consciències. Gandhi ho va practicar i va vèncer.

Una altra cosa és que el sou de diputat impliqui l'acceptació de ser blasmat –no pas agredit– per part dels qui l'han votat per haver incomplert una promesa electoral o per haver traït el sentit del vot amb una praxi política oposada als principis pels quals va ser escollit. Personalment, crec que hi ha maneres més edificants i efectives de castigar un diputat que no pas esbroncant-lo al carrer; però això no resta legitimitat a l'acció, ja que, al capdavall, els qui l'esbronquen són els qui li paguen el sou i aquest és un petit detall que té, o que hauria de tenir, grans servituds. Unes servituds que han de ser mútues, naturalment. I una d'elles és que els indignats acreditin una veu que els representi i que palesi que el que hi ha al darrere no és un orgue de gats, sinó un col·lectiu que assumeix les seves responsabilitats. Hom dirà que és l'assemblea qui decideix les accions que s'han de dur a terme i que no cal que això tingui cap rostre concret. Molt bé. Aleshores, qui assumeix les barbaritats que en el seu nom van cometre els indignats, reals o no, que es van burlar de l'assemblea? Ningú? Fantàstic. No es pot negar que som una societat amb les mans ben netes. Tant si es tracta del conseller d'Interior, dels Mossos antiavalots o dels ciutadans indignats, tothom se les renta.

El cert és que hi ha moltes raons per a la indignació, i els partits polítics, amb la seva hipocresia, en tenen bona part de culpa. Les "línies vermelles" que, encertadament, amb relació a la violència, diu el president Mas que no es poden traspassar –jo li recordaria que l'atur, l'explotació salarial, la venda d'armes, la fam o la mort en una pastera també són línies vermelles i violència–, van tenir un cost terrible per a CiU, anys enrere, quan, menystenint bona part del seu electorat, va pactar amb el Partit Popular. I la prova és que el descrèdit va ser tan gran que es va veure obligada a anar al notari per certificar que no ho tornaria a fer. De tota manera, no hi ha ningú que hagi desacreditat tan profundament la política com els socialistes catalans, votant sempre al costat del PP al Congrés espanyol en contra dels interessos nacionals de Catalunya. Aquests són els polítics que avui tenen la barra de criticar l'entesa de CiU i PP en els pressupostos mentre ells governen Euskadi gràcies a un pacte amb els populars i a l'escandalós emmordassament d'una part de la societat basca. Pel que fa a Esquerra i ICV, la seva hipocresia no és menys escandalosa. Dos partits que s'omplen la boca reivindicant la memòria històrica i les víctimes del feixisme i que l'any passat van córrer a homenatjar amb tots els honors Juan Antonio Samaranch, un dels més destacats dirigents d'aquell règim tot declarant-lo català universal. Com es pot caure tan avall? No és estrany que la gent els esbronqui. La barra, la hipocresia i el cinisme també han de tenir les seves línies vermelles i ells les han traspassades sense escrúpols de mig a mig.

Això no treu, tanmateix, que els indignats tinguin el deure de reflexionar i de prendre consciència que no es poden exigir responsabilitats des de l'anonimat. Gandhi, que és un dels seus referents, no les va defugir mai, les responsabilitats. Al contrari, va donar rostre a la lluita de tot un poble. I si algú no creu en la necessitat d'aquest rostre, n'hi ha prou que es pregunti si, sense el lideratge de Gandhi, l'Índia seria avui un país independent o si la fi de l'apartheid a Sud-àfrica, incloent-hi el perdó de la població negra a la barbàrie blanca, haurien estat possibles sense Nelson Mandela.

El Singular Digital , 21/6/2011