La distensió provocada per aquest llarg cap de setmana de Sant Joan convida a desmarcar-nos momentàniament de la política i a posar el focus en qüestions més trivials, com ara el consumisme televisiu. I més concretament en el fenomen d'allò que en podríem dir els populars. És a dir, aquestes figuretes de fang tan efímeres com un got de plàstic fabricades pels departaments de programació de les cadenes privades televisives. Són aquells personatges que eren desconeguts abans de sortir a la televisió, que la gent reconeix mentre surten a la televisió i que cauen en l'oblit quan deixen de sortir a la televisió. N'hi ha, però, que arriben a creure's tan importants que encaixen molt malament haver de tornar a guanyar-se la vida sense tenir al davant una càmera que els enfoqui. Lluny de comprendre que la gent no els coneixia per la seva feina sinó pel lloc on la feien, no suporten, quan finalment arriba, l'inevitable declivi. Per això se'ls nota tant que enyoren la càmera el dia que els conviden a un plató-brossa en qualitat d'andròmina, perquè la càmera els donava allò que tot nen mimat necessita: afalacs, somriures i atencions. I és que els populars, mentre ho són, sempre tenen una taula a punt en un restaurant, sempre hi ha gent que se'ls mira quan hi entren o quan en surten. I encara més quan van pel carrer. Sortir per televisió, per tant, és per a ells, per damunt de tot, una necessitat emocional, ja que la popularitat els reafirma molt més que l'anonimat.
Tanmateix, és una llàstima que no s'adonin de la importància de comptar amb una base intel·lectual que vagi més enllà de les banalitats que configuren el programa de la cadena per a la qual treballen. Es diu que les persones intel·ligents no acostumen a ser gaire felices, i és probable que sigui cert. Però potser també ho és que com més gran és la riquesa interior d'un ésser humà més nombrosos són els recursos intel·lectuals amb què compta per afrontar la infelicitat.