El 28 de juliol de 2010, els principals mitjans de comunicació d'arreu del món van felicitar Catalunya per l'abolició de les curses de braus aprovada pel Parlament. Mai, abans, cap llei d'ordre intern català no havia despertat tanta expectació. "Desafiament a Madrid", deia Le Monde. Paradoxalment, el 22 d'abril de 2011, França astorava el món declarant les curses de braus Patrimoni Cultural Immaterial francès. És a dir, que, en nou mesos de diferència, hem assistit a dues accions completament diferents entorn una mateixa qüestió. Catalunya, per un cantó, ha dit prou al martiri d'uns animals, i França, per l'altre, no sols es vanta de practicar aquest martiri, sinó que el nomena Patrimoni Cultural del país. Sembla increïble, però és veritat. És obvi que aquesta decisió francesa mai no s'hauria pres sense l'abolició catalana de les curses i cal entendre-la com una reacció preventiva davant la possibilitat que els moviments abolicionistes francesos puguin aconseguir una victòria com la que han aconseguit els abolicionistes catalans. França, ves per on, a remolc de Catalunya.

Val a dir, per altra banda, que encara hi ha una cosa més patètica i esborronadora que la declaració francesa, i és l'argumentació sobre la qual se sustenta. Diu França, sense sentit del ridícul, que les curses de braus són "una tradició local ininterrompuda", que "reflecteixen un aspecte significatiu de la història específica de cadascun dels pobles que la comparteixen a l'Europa del sud i a l'Amèrica llatina", que "l'organització i el desenvolupament de les curses donen valor a l'instint ofensiu del brau i es basen en el respecte a l'animal" i que "la conservació de la riquesa ecològica dels territoris on viuen i s'alimenten els braus està condicionada a la supervivència de les curses". Realment vergonyós. Vergonyós i esperpèntic.

No és estrany que el Partit Popular i Ciudadanos s'hi identifiquin. Aquests dos partits nacionalistes espanyols estan fent mans i mànigues per tombar o ajornar la llei aprovada pel Parlament de Catalunya i mantenir l'espectacle sagnant de les curses, ja que, segons ells, l'abolició "afecta greument el desenvolupament de l'activitat econòmica i productiva" i atempta contra les "llibertats". Té gràcia, francament, que l'ultranacionalisme espanyol, que continua negant-se a condemnar el franquisme, gosi parlar de llibertats. Són, per sort, els espeternecs d'una gent que veu que la realitat els supera, que el seu imperio s'esmicola i que tot evoluciona menys ells. Analitzem-ho, si més no.

Parlen de "tradició cultural ininterrompuda", "d'història específica d'uns pobles d'Europa i d'Amèrica llatina" i "d'una riquesa ecològica condicionada a la supervivència de les curses". Però, des de quan el temps, interromput o no, és l'encarregat de legitimar el martiri d'éssers vius? Com pot el martiri ser justificat per la història, ja sigui d'Europa o d'Amèrica? En nom de quin principi ètic es pot exigir el manteniment de la tortura per preservar el negoci dels torturadors? Són afirmacions molt greus, aquestes. Molt greus, de baix nivell intel·lectual i cíniques. Perquè és pur cinisme afirmar que "les curses donen valor a l'instint ofensiu del brau i es basen en el respecte a l'animal". D'entrada és mentida que el brau tingui instint ofensiu. El brau no vol lluitar, el brau vol fugir d'aquella ensarronada perversa, masclista i sanguinària que és la 'Fiesta Nacional' espanyola. I és d'una malignitat escandalosa adduir que una cursa es basa en el respecte a l'animal. La mateixa malignitat d'un torturador que es vantés de respectar les seves víctimes.

El Partit Popular i Ciudadanos, tradicionals abanderats d'aquestes barbaritats, amb l'excusa de la crisi, demanen una moratòria fins el 2015. Talment com si la crisi pogués justificar el patiment de ningú. Però la llei catalana, mal que els pesi, es farà efectiva l'1 de gener de 2012 i, a partir d'aleshores, el martiri nacional espanyol haurà estat eradicat a Catalunya. En aquest sentit, és ben significatiu que la cursa que el passat 24 d'abril va obrir a la Monumental l'actual temporada –la darrera–, i que significarà la tortura i mort de 120 braus, només va aplegar 400 persones, moltes de les quals vingudes d'Espanya i turistes que no sabien què anaven a veure. Serà un malson que acabarà el proper 25 de setembre, a la mateixa plaça. Aquell dia, per fi, direm adéu per sempre a un dels espectacles més execrables del planeta. Un espectacle que degrada la humanitat i que en el futur serà estudiat com una mostra dels extrems a què pot arribar l'ésser humà per satisfer els seus més baixos instints i per reafirmar el masclisme en una representació en què la bèstia encarna la figura d'una dona que, suposadament, ha d'entendre que la violència contra ella és la manera que té l'home de dir-li que l'estima. L'estima i la respecta tant, que, pletòric de virilitat, li ret aquest sentit i singular homenatge: primer la tortura i després la mata.

El Singular Digital , 28/6/2011