Per evitar les suspicàcies i la maledicència pròpies de la nostra cultura, diré que no he sol·licitat mai cap beca o subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes -ni de cap altre lloc- a l'hora d'escriure. Ho remarco per deixar clar que aquest text -que tindria la mateixa legitimitat si no fos així- no respon a cap interès personal per mantenir cap mena d'ajut ni tampoc a cap necessitat de pagar favors pretèrits. Res d'això. Si l'escric és perquè considero que la defensa de la Institució en qüestió és un deure per dues raons bàsiques: una, perquè no hi ha cap altre organisme públic que tingui com a principi fundacional la projecció de la nostra literatura; i dues, perquè, com a escriptor en llengua catalana, sento un profund respecte i admiració per una entitat que vetlla pel nostre patrimoni literari i protegeix, en la mesura de les seves minses possibilitats, aquells que hi aporten el seu gra de sorra arreu dels Països Catalans. No se m'acut una tasca més noble en aquest camp.

Per totes aquestes coses, entenc que l'intent del govern de Catalunya de restringir les facultats de la Institució de les Lletres Catalanes, tot transformant-la en una mera comissió gestora sense capacitat executiva i subordinada a una baluerna de nova creació anomenada Institut Català de Creació i Empreses Culturals, constitueix un atac frontal a la Institució en si mateixa i a la literatura catalana en general. Sobta, francament, que la força política que la va refundar el 1987, després que el franquisme l'hagués eliminada, sigui la mateixa que en aquests moments pretén llevar-li la identitat i la independència i matar-la d'inanició. Segons sembla, no n'hi ha hagut prou de reduir-ne el pressupost gairebé un 30%, ara toca rebaixar la veu dels escriptors, dels traductors i dels editors de manera que, com diu Francesc Parcerisas, degà de la Institució, "totes les iniciatives que tenen a veure amb la literatura, els escriptors, els seminaris i la traducció passin a mans dels funcionaris d'una futura unitat de suport administratiu".

Esperem, per tant, que l'Avantprojecte de Llei que preveu aquest disbarat quedi reduït a un foc d'encenalls no només a causa de l'enuig del món literari i a la convicció que la desaparició emmascarada de les principals institucions culturals de Catalunya és un atac que no tolerarem, sinó també perquè els seus redactors hagin comprès que mercantilitzar la nostra cultura seria la manera més directa d'anorrear-la. I si hi ha una cosa que les lletres catalanes, en lluita permanent per la seva supervivència, mancades d'Estat propi i amb governs locals i estatals en contra, no es poden permetre és veure's convertides en pura mercaderia i sotmeses a una política cultural suïcida en el seu propi país.

e-notícies , 30/6/2011