En plena ressaca del 16-N, just quan el ball de bastons de la campanya donava pas al ball de pactes del dia després, la lectora desacomplexada es va abocar a llegir una carta oberta a un hipotètic president dels Països Catalans. Va creure que era una bona manera de despreocupar-se una mica de les estratègies negociadores entre partits, sense deixar, però, d'alimentar la seva consciència política, que últimament està tan desperta com durant l'època que passava nits en blanc pintant pancartes i enganxant cartells, ves quina forma d'anar de marxa. (Demà passat, per cert, la nostra amiga es vestirà de progre per assistir a l'acte d'homenatge a la Crida a la Solidaritat que tindrà lloc al cafè-restaurant gracienc Via Fora!-C.A.T., coincidint amb els deu anys de la dissolució del moviment. De tant en tant va bé fer una concessió a la nostàlgia, ni que només sigui per recordar com n'érem, de joves i feliços, quan érem joves i feliços i jugàvem a canviar el món.)

Dèiem doncs que la lectora desacomplexada (que no és ni espanyola ni francesa per la mateixa raó que els espanyols i els francesos no són catalans) va optar per desertar provisionalment de la realitat postelectoral i submergir-se en les pàgines de Senyor President (Proa), un llibre del periodista Víctor Alexandre que no pretén ser una carta a Pujol ni a Mas ni a Maragall ni a Carod-Rovira, però sí que s'adreça en bloc a tots ells, així com a tots els catalans amb ganes de ser-ne. “El destinatari és el lector mateix, el lector d'una nació d'identitat i llengua assetjades, sotmesa als designis d'una altra i privada llargament dels seus drets nacionals”, aclareix l'autor a la introducció.

De fet, el volum epistolar es dirigeix, per dir-ho en termes propers, als catalans desacomplexats, que no s'avergonyeixen de ser com són ni de dir el que pensen. Perquè, nacionalment parlant, la manca d'autoestima és fatal. O sigui, mortal. “No hi ha res tan efectiu per dominar una persona o un poble que menystenir la seva identitat fins a fer-lo avergonyir de si mateix. Els assetjadors psicològics i els colonitzadors ho han sabut sempre”, escriu el periodista.

Ningú té dret a salvar un país que vol morir. Però potser no es tracta d'un suïcidi, sinó d'un accident. Potser no és una qüestió de voluntat sinó d'inconsciència. Víctor Alexandre està convençut que no és el desig de morir, sinó la inconsciència, allò que impulsa els catalans a menystenir la pròpia llengua i a abandonar-la fins i tot quan l'interlocutor els demana que no ho facin. Per això demana a un hipotètic president que tingui el coratge d'enfortir, amb fets i amb lleis, l'autoestima dels habitants d'aquest poble.

Si una cosa té clara la lectora desacomplexada és que ella és com és, fa el que pot i llegeix el que vol. Va per la vida sense manies ni prejudicis, com si fos immune al què diran. Ha descobert que, a força de posar-se una cuirassa contra les opinions alienes (gairebé sempre interessades, i massa sovint malintencionades), se n'ha acabat immunitzant de veritat. Li rellisquen tant els elogis desmesurats com les desqualificacions gratuïtes, en part perquè intueix que l'amistat d'un malparit és, a la llarga, més perillosa que el seu menyspreu (ja s'ho trobaran, els que ara avancen de bracet amb individus indesitjables).

Coneixent-la com la coneixem, no ens estranya que la lectora desacomplexada s'hagi vist empesa a subratllar el següent fragment de la carta oberta: “No us han cridat mai l'atenció, president, aquelles persones que són presoneres del què diran? No mengen ni beuen ni parlen ni canten ni riuen ni ploren ni estimen ni viuen pensant en què diran els altres. La seva vida és un enfilall de repressions, un manyoc de complexos que només es desfà amb la mort. Així ha estat la vida dels catalans en el decurs d'aquests darrers tres segles: una vida garratibada per les repressions i els complexos, una vida sotmesa a un procés d'infantilització humiliant i a l'estigmatització de la identitat, la llengua i la història catalanes”.

Desacomplexem-nos d'una vegada. Cridem qui som i que tothom ho escolti.

Avui , 2/12/2003