La decisió de la Unió Europea d'imposar l'etiquetatge de tots els productes en la llengua oficial de cada Estat, i, per tant, de facilitar a Espanya la coartada per prohibir-nos que etiquetem els nostres productes només en català, és una notícia meravellosa. Sí, meravellosa. Crec que els catalans hauríem de mostrar-nos més agraïts cada cop que les institucions europees, amb el suport sempre inestimable del PSOE i del PP, ens fan regals d'una exquisidesa tan elevada com aquest. Ja sabem que la ministra espanyola de Sanitat i Consum, Leire Pajín, ha dit que no tocaran res. Però la directiva europea ha estat aprovada i deixa la porta oberta a la possibilitat que qualsevol govern, ara mateix o quan li vingui de gust, exigeixi que els productes fins ara etiquetats exclusivament en català incorporin també l'espanyol, que és l'única llengua oficial de l'Estat a Europa. El secretariat de la Direcció General de Salut de la Comissió Europea ho diu ben clar: "Si un Estat Membre utilitza l'article 15.2 i requereix l'ús d'una llengua oficial de la UE en les etiquetes, l'ús exclusiu d'una altra llengua no serà possible".

Això significa que els productes etiquetats exclusivament en espanyol continuaran com fins ara, discriminant la llengua pròpia de Catalunya, mentre que els productes etiquetats exclusivament en català podran ser perseguits i sancionats per no incloure-hi l'espanyol. Doncs bé, cal insistir-hi, és un regal preciós que Europa ens fa i davant del qual ens hauríem de mostrar agraïts. I no només amb Europa, també amb el Partit Popular i amb el Partit Socialista, ja que, com han explicat els eurodiputats Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva: "Cada cop que aquest tema s'ha discutit al Comitè de Medi Ambient del Parlament Europeu, els grups popular i socialista s'hi han oposat".

I quina és la gràcia de tot plegat?, es preguntarà algú. Doncs la meravellosa apologia que hi ha al darrere, l'apologia de l'Estat propi. És apologia de l'Estat propi que la llengua catalana, amb més de deu milions de parlants, no sigui oficial a Europa i que per exemple el finès, amb sis milions, o el maltès, amb només 400.000, sí que ho siguin; és apologia de l'Estat propi la impossibilitat que els representants catalans no es puguin expressar en català al Parlament espanyol de la mateixa manera que els representants espanyols s'expressen en la seva llengua en el Parlament Europeu; és apologia de l'Estat propi que Catalunya no pugui tenir el control absolut dels seus ports i aeroports ni dels trens que circulen pel seu territori nacional; és apologia de l'Estat propi que Catalunya no pugui gestionar els seus propis recursos i sigui víctima d'una espoliació de 22.000 milions d'euros anuals; és apologia de l'Estat propi que l'únic impediment perquè Catalunya pugui tenir seleccions nacionals i representar-se a si mateixa en els Jocs Olímpics és la manca d'Estat propi.

Sembla una galdosa paradoxa que calgui tanta prepotència i malignitat espanyoles perquè Catalunya prengui consciència que camina cap a la mort. Però també és cert que l'ésser humà, mandrós per naturalesa, només reacciona –si ho fa– quan l'aigua li arriba al coll. Catalunya està amb l'aigua al coll. I, ves per on, gràcies a això –fins aquest extrem ha calgut arribar– està començant a reaccionar. Ho fa a les palpentes i amb una despesa inútil d'energia, és cert. Però, per fi, la seva presa de consciència és real i transversal i cada són més els qui s'adonen que això no té aturador. Magnífic, per tant, el gest desacomplexat i carregat d'autoestima de la casa Moritz enviant unes ampolles de cervesa als eurodiputats amb aquest raonament irrebatible: "Beure una cervesa catalana, és beure una cervesa europea". Gràcies, Moritz.

El Singular Digital , 12/7/2011