Dies enrere, en les pàgines del diari esportiu El 9, Jordi Basté explicava que la jutgessa del jutjat de primera instància de Barcelona havia remarcat la incongruència de la directiva del FC Barcelona d'establir una pax romana amb el Real Madrid i no fer el mateix amb l'exdirectiva de Joan Laporta. Era una remarca tan lúcida que em va cridar l'atenció, perquè, a partir d'aquí, n'hi ha prou que ens formulem tres preguntes per despullar Sandro Rosell i mostrar-lo com el que realment és, un producte dels poders fàctics catalans. Al capdavall, la mentida de Rosell a Pere Escobar, de Catalunya Ràdio, negant l'existència d'un sopar a casa seva amb aquests poders econòmics i mediàtics -tot i la foto que el posa en evidència- ja dóna la mesura del perfil ètic del personatge. En un país anglosaxó, on es perdona tot menys la mentida, Rosell ja hauria estat descavalcat per sempre de tota notorietat, tant en l'àmbit esportiu com en l'empresarial.

Però fem-nos les tres preguntes: Com s'entén que Rosell es mostri tant agradós i benèvol amb els atacs i les infàmies del Madrid de Florentino Pérez i que, alhora, destil·li tant d'odi i virulència contra Joan Laporta, fins al punt de portar-lo als tribunals? Com s'explica que Rosell i la seva junta siguin tan comprensius amb la directiva actual del Madrid i tan bel·lígers amb la directiva anterior del Barça? D'on surt, en definitiva, aquesta necessitat patològica de destruir la imatge del president que ha fet del Barça el millor equip de tota la història del futbol? La resposta és el ressentiment. Sovint es diu que el sexe mou el món, i potser és veritat. Però també ho fa el ressentiment. Per ressentiment, encara que sigui il·lusori, hi ha persones que són capaces de les baixeses més abjectes sense cap escrúpol i sense el més mínim sentit del ridícul. Tot s'hi val en el seu terreny de joc. I allò que Rosell malda per esborrar és tot el conjunt de veritats que el persegueixen allà on vagi. En el fons, vol reescriure la història, però no pot perquè ja hi consta que Laporta va estimar-se més pagar a Unicef que no pas cobrar d'una dictadura islàmica, que va foragitar de l'estadi els feixistes per fer possible el joc net i l'esportivitat, que va acabar amb l'espanyolització perpetrada per Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart i va projectar internacionalment el club com a ambaixador d'una nació sense Estat ni selecció i que va refusar els cants de sirena dels qui volien una figura execrable com Mourinho per confiar en Pep Guardiola com a director d'aquesta orquestra meravellosa que és avui el FC Barcelona. Arribats aquí, el ressentiment de Rosell és immens. Ho és perquè sap que mai no podrà superar tot això; sap que mai no podrà enriquir el Barça amb un patrimoni d'emocions i sentiments com el que Laporta li ha llegat i canalitza la seva impotència a través de la destrucció. És el codi de la mesquinesa: si no pots vèncer el teu contradictor, desacredita'l tant com puguis i clava-li un ganivet per l'esquena.

L'últim espectacle protagonitzat per Rosell va tenir lloc a la Seu d'Urgell, el passat 17 de juny, en una trobada empresarial durant la qual se li va preguntar si el Barça estaria disposat a ajudar a la Unió Esportiva Lleida, que, amb 72 anys d'història, es veu ara al caire de la desaparició per culpa d'un deute de 28 milions d'euros. Rosell, però, sense immutar-se, va respondre que la resta de clubs catalans no han de confondre el Barça "amb el ministeri d'Esports de Catalunya" i que, a tot estirar, els podia donar "suport moral". Em pregunto com hauran rebut els clubs aquesta exhibició de despotisme. Aquesta és l'actitud d'un home que no sap ni li importa la significació del Barça a Catalunya i que, per tant, el confon amb un més dels seus negocis. El món dels negocis, ja ho sabem, és despietat i ningú no t'ajuda quan t'envolten els taurons. Però el Barça, justament per tot el que representa, té el deure moral d'ajudar de manera imaginativa els clubs del país en els quals, sovint, hi troba talents per a les seves seccions. Aquesta és la principal servitud de la grandesa, la generositat amb els petits. Sobretot, si, com és el cas, els petits estimen el gran. I la prova és que de cada deu catalans, vuit estimen el Barça. Per això el Barça és més que un club, perquè els socis d'aquests clubs que Rosell menysprea són també, en bona part, socis del Barça i consumidors de tots els productes que l'enriqueixen.

e-notícies , 14/7/2011