Aquesta pel·lícula té moltes possibilitats de passar desapercebuda entre la bateria de títols intranscendents que ens arriben a l'estiu. L'estiu ja fa anys que s'ha convertit en la pitjor estació per al cinema, talment com si el públic no fos el mateix que el de la resta de l'any i les sales només s'omplissin d'adolescents mentals. Per sort, però, Betty Anne Waters no pertany a aquesta mena de films. És molt modest, sí, però defuig aquelles trampes que l'espectador avesat espera i té una factura clàssica força acceptable. Una altra cosa són l'atmosfera conservadora que l'embolcalla, malgrat la seva crítica al poder i a les estructures mastodòntiques de la Justícia, i l'ortodòxia hollywoodenca que destil·la, procliu a la glorificació de l'esperit de superació i a la victòria del petit contra el gran. Molt ben reflectits, en tot cas, els efectes del pas del temps en els dos protagonistes. Mentre ella es manté jove, el seu germà acusa el pes de la pressió social que ha rebut. Correcta.