Vergonyós i mesquí, el que ha fet Mariano Sanz, propietari del Castell turístic de Sant Mori, un poblet de l'Alt Empordà que no arriba als 200 habitants, en fer callar les campanes de l'església durant la nit, per via judicial, perquè diu que alguns dels seus clients se'n queixen. Els clients del castellet del senyor Sanz -un castellet amb capacitat per a vint persones i amb una pàgina web on la llengua pròpia de Catalunya ocupa el tercer lloc després de l'espanyol i l'anglès i és una traducció literal del primer- acostumen a ser urbanites pixapins que es declaren enamorats del món rural. Comenten que a la ciutat d'on vénen hi ha tant de soroll que estar-se uns dies al camp els omple de joia. Són molt enamoradissos, els urbanites. De fet, si tinguessin temps -a ciutat, ja se sap, mai no n'hi ha-, escriurien poesies bucòliques. Oh, que maques Les bucòliques de Teòcrit, tant antigues elles. També els agrada fer un volt pel poble i gaudir del pintoresquisme que s'hi respira i intercanviar quatre paraules amb els pobletans, gent molt agradable i atenta però força endarrerida, pobrets. A més, per entendre'ls, cal fer un esforç, ja que s'entesten a parlar un català molt poc barceloní i diuen tot de paraules i expressions que no se senten mai a TV3. Això cansa una mica. De tota manera, com que només es tracta d'estar-s'hi uns dies té la seva gràcia. És molt més emprenyador el tema del mòbil, perquè segons on ets no hi ha manera de tenir cobertura i no pots trucar a Barcelona per mantenir-hi una conversa com aquesta:

"No diries mai què estic tocant! [...] Una paret romànica tope guai del segle XIII! [...] Sí, és la paret d'una església que es diu... Sant Patrici o Sant Maurici o alguna cosa així. [...] No, no és a l'estany de Sant Maurici. És un poble que es diu... es diu... Espera que l'hi pregunto a la Carina. Carina, com es diu aquest poble? Sant Mori? Pues això, Sant Mori. Quin nom més raro, no? Ah, mira, allà ho posa. [...] Com? [...] No, no ho coneixia. Ho vam trobar al Google. Vam dir: "Per què no passem uns dies en un castell?", i va sortir aquest poble. Saps Figueres? [...] Pues alrededor. [...] Com? Ara no et sento, és que se'n va la veu. Espera que me moc. En aquests pobles la cobertura és una mè. [...] Sí, sí, aquí la vida és molt avorrida, perquè no hi ha res de res. A veure, són bona gent, eh, els santmorians aquests, o santmorins o com es diguin? Però només tenen quatre botigues i ja està. El paisatge és una passada, això sí. Ara, els mosquits, nena... Si veiessis com tinc les cames. N'estic farta. M'han acribillat de dalt a baix. Ahir mateix em vaig queixar a l'amo del castell i li vaig a dir que el preu és tope car i que no hi ha dret que se't mengin els mosquits. Ah, calla, i les campanes! Les campanes em tenen fregida! Toquen totes les hores! Totes, eh? Les vint-i-quatre! És insuportable. I no és que no estigui acostumada al soroll, perquè a Barcelona mira que n'hi ha. Ja saps on visc, no? Però si vas al camp a descansar i resulta que et posen un campanar al costat no ho aguantes. És que no ho aguantes. [...] Com? [...] Exacte, és el que dic. Si ets d'aquí no les notes. Però si véns a passar-hi uns dies, les campanes són una tortura. Una autèntica tortura china! [...] Tu diràs! Al principi, quan arribes, no pots dormir perquè t'has d'acostumar a un silenci bestial. Un silenci que inclús fa una mica de iuiu, eh? I después, quan per fi agafes el son, sona la maldita campana per dir-te quina hora és. Això no hi ha qui ho suporti, vamos. [...] El temps? Ui, fa un temps xulíssim. Vui dir que no fa aquella xafogor de Barcelona, saps? Bueno, et deixo perquè anem a dinar i m'estan emputxant. [...] Molt bé. La Carina em diu que et doni records. [...] Igualment. Un besito. Ciao."

Francament, és inadmissible que algú -Mariano Sanz, en aquest cas- adduint que els seus clients aporten diners al poble -com si els santmoriencs li haguessin demanat mai res- gosi silenciar unes campanes històriques i indestriables de la vida dels seus habitants des de fa segles. Cal ser molt dèspota per arribar a aquest extrem. Tant si s'és amo com si s'és client. És el problema que té la prepotència quan s'ajunta amb l'egoisme, que no té escrúpols. Només té un afany: que la seva voluntat sigui una ordre per als altres. Per això passa per damunt de tot allò que li fa nosa, tant si es tracta del so de les campanes, de l'olor del bestiar o del cant dels grills. "Jo dono diners al poble" diu sempre el prepotent, com si això el justifiqués. I qui li ha demanat a vostè que doni res? O és que dóna per poder exigir? Si és així, els santmoriencs ja poden donar al senyor Sanz la resposta que es mereix: dir-li que porti la seva generositat al banc, a veure si li dóna interessos, i declarar-lo "persona non grata". Serà un títol nobiliari que les campanes li renovaran cada hora amb impertèrrita constància al llarg del temps. Fins que toquin per ell.

e-notícies , 28/7/2011