Em va saber molt de greu no poder assistir a l'homenatge que l'equip de les Lectures a la Fresca i el regidor de Cultura, Xavier Escura, van retre el passat dia 14 a Núria Tubau amb motiu del seu vuitantè aniversari. L'homenatge es va dur a terme després de la funció de Passi-ho bé, senyor Sagarra!, un muntatge, per cert, que va ser tot un èxit, fins al punt que és molt probable que sigui representat més vegades en altres llocs. Si això s'esdevé, serà un premi magnífic per a les persones que fan possible les Lectures, perquè ja he comentat més d'un cop que és una llàstima que tant d'esforç s'esvaeixi en un sol dia. Galatea, per exemple, que vam veure la setmana passada i que ha tancat el cicle d'enguany, dedicat a Sagarra, va ser brillantíssima. Amb tot, la columna d'avui vull dedicar-la específicament a la Núria Tubau. Ja sé que dies enrere, des d'aquestes mateixes pàgines, en una glosa excel·lent, Dolors Vilarasau ens recordava la passió de la Núria per la literatura, el Premi Ciutat de Barcelona que va rebre el 1971 i la creació, amb el seu marit, Martí Olaya, del Cicle de Teatre Cavall Fort al Romea. Però jo voldria agrair-li la seva exquisida interpretació en l'adaptació teatral d'un dels meus llibres, Set dones i un home sol, que es va representar a les Lectures a la Fresca de l'any 2009. En aquella obra, Núria Tubau encarnava la Bruna, una mare que té el seu fill en coma i que, davant la possibilitat que no es desperti mai més, però amb l'esperança que la pugui sentir, li revela un secret que pensava endur-se a la tomba. Recordo com si fos ara que la Núria va ser una Bruna meravellosa capaç de mostrar-nos la commoció interna d'una dona enfrontada al moment més advers de la seva existència: la lluita del seu fill entre la vida i la mort. De tot cor, moltes gràcies Núria.